Almenys ho ha fet la per­cepció de les bar­re­res d'entrada a l'empre­ne­do­ria. En l'ima­gi­nari col·lec­tiu, abans el fet de mun­tar una empresa i que això fun­cionés era més com­pli­cat que no ara. També segu­ra­ment abans la incli­nació cap a una feina segura era molt temp­ta­dora, però ara aquesta opció ha des­a­pa­re­gut: ja ningú té la feina segura per tota la vida, per la qual cosa allò que abans era empre­ne­dor-inse­gu­re­tat total i assa­la­riat-segu­re­tat total ha can­viat radi­cal­ment. A més les eines que tenim a l'abast aju­den que empren­dre sigui més fàcil: hi ha per exem­ple molta pre­dis­po­sició que les per­so­nes col·labo­rin. També és cert que pot­ser ara esti­gui una mica sobre­va­lo­rat.

L'estadística diu que les start-up d'èxit són només unes poques. Són empre­ne­dors que venen cre­di­bi­li­tat i això s'acon­se­gueix amb usu­a­ris, que en el mer­cat tenen un valor molt alt. Pot­ser no s'entén, però sem­pre hi ha un pla al dar­rere.

Plans que a la majo­ria de nosal­tres se'ns esca­pen. La visió que molts de nosal­tres tenim és molt rela­tiva. Face­book ja té llicència bancària, ¿quants de nosal­tres podíem pen­sar que Face­book podria con­ver­tir els seus usu­a­ris en cli­ents dins el negoci finan­cer? Els experts són molts cons­ci­ents de l'evo­lució que pot tenir tot això.

En molts casos les deci­si­ons que pre­nem els empre­ne­dors són més en el curt ter­mini. Però total­ment lògiques. La madu­resa d'una empresa comença quan pots pla­ni­fi­car més enllà d'un any. La majo­ria de les peti­tes empre­ses només miren a un any vista. Però el cert és que avui dia també les grans empre­ses tra­di­ci­o­nals estan més enfo­cada en el pre­sent i davant la pre­gunta d'on seràs d'aquí a cinc anys no saben què res­pon­dre. En el seu cas pesa molt l'herència que por­ten i la neces­si­tat d'afron­tar el dia a dia -abo­nar les nòmines i fer el paga­ment a proveïdors- i no pel que pen­sen que pot pas­sar uns anys més enda­vant.

Real­ment és una sort. Tinc el dubte que els empre­sa­ris que començaven un negoci fa 25 anys es pogues­sin per­me­tre estar tants anys sense gua­nyar diners. Els empre­ne­dors n'hem de ser cons­ci­ents. El direc­tiu d'una empresa tra­di­ci­o­nal no pot estar massa temps sense gua­nyar diners. Sovint penso que hem d'unir els dos ves­sants. Tinc la teo­ria que les start-ups han de ser el depar­ta­ment d'R+D de totes aques­tes empre­ses grans, perquè no hi ha sor­tida, no pots revo­lu­ci­o­nar un sec­tor sense el conei­xe­ment previ ante­rior, ni evo­lu­ci­o­nar el teu negoci sense aquesta visió tan inno­cent de voler can­viar les coses sense cap norma ni que l'herència freni.

És un xoc total.I tan cri­ti­ca­ble és l'empresa que pensa que ningú ha de venir a expli­car-li el seu negoci, com l'empre­ne­dor que acaba d'arri­bar i creu que té la clau de l'èxit. Neces­si­tem fer una apro­xi­mació, perquè si no és un xoc d'aques­tes dues vari­a­bles i les neces­si­tem jun­tes.

De moment el que veig és molt màrque­ting de cara a la gale­ria.

Els sec­tors que més poden arri­bar a accep­tar aquests can­vis són els sec­tors madurs, i em refe­reixo a madu­resa de l'usu­ari. El gran canvi que hi ha en molts sec­tors és que l'usu­ari ha aga­fat el poder, té la capa­ci­tat de triar entre una oferta molt gran. El turisme és un d'aquests sec­tors i la prova és que pro­pos­tes com Airbnb que eren impen­sa­bles fa uns any han estat ben rebu­des per l'usu­ari.

La vida de l'empre­ne­dor és molt dura en molts casos i són mol­tes les vega­des que caus i pen­ses “ja no puc més!” Penso que es pot aju­dar moltíssim la gent que emprèn i parlo des de la pers­pec­tiva més per­so­nal de dir: “Si algú m'ho hagués adver­tit m'hau­ria estal­viat algu­nes coses”, perquè sem­pre són les matei­xes. No crec que hi hagi una única fórmula d'èxit, però quan­tes menys coses es facin mala­ment més pos­si­bi­li­tats de sor­tir-se'n hi ha.

Per a mi és un dels aspec­tes més trans­cen­den­tals. Conec molts pocs pro­jec­tes en què un sol empre­ne­dor hagi pogut arri­bar a l'èxit, sense algú altre. I quan dic algú altre, em refe­reix a algú que s'hi juga el mateix que tu. Empren­dre és una aven­tura que pot sor­tir mala­ment però l'última per­sona que tindràs al cos­tat serà el teu soci.

És una de les pri­me­res coses que miro. De fet, si qui ho tira enda­vant és una per­sona sola, el pri­mer que li dic és que es bus­qui algú que arris­qui com tu fins a les dar­re­res con­seqüències.