El precaritzat estalvi
Si intentes fer alguna advertència sobre la creixent necessitat de pensar més en la jubilació o vellesa, i per tant a estalviar més i sobretot a estalviar millor, apareixen dues reaccions immediates. La primera -del tot lògica-, clamant per l'enorme dificultat d'estalviar que tenen una majoria de famílies amb ingressos afectats per la crisi i amb un horitzó poc encoratjador. Ben cert. La segona reacció és més preocupant: et retreuen que en recomanar estalviar per a la vellesa i la jubilació estàs propugnant algun tipus de privatització de les pensions o preparant el terreny per reduir-les. Reacció equivocada i argument fals: la privatització en si mateixa no soluciona res i desgraciadament les pensions -per impagables- es redueixen soles si ens creuem de braços.
No tornaré a insistir aquí en el tabú de les pensions (L'Econòmic, 11.09.2016), però no entendre que la longevitat creixent, la dificultat a crear prou llocs de feina (i això tot just iniciant-se la robotització) i el sobreendeutament públic generen un esdevenidor complicat per a les pensions que haurien de permetre'ns afrontar els nostres darrers (usualment cada cop més) anys; és senzillament un gravíssim error, és amagar el cap sota l'ala. A la crisi de les pensions, s'hi hauria de respondre tant fent-les més sostenibles com estalviant més i invertint millor.
Malauradament, aquest estalviar més i invertir millor tampoc no té un entorn gaire favorable. En primer lloc, el que hem dit de la material impossibilitat d'estalviar per a capes de la població especialment perjudicades per la crisi amb atur i salaris reduïts. Però per si no n'hi hagués prou amb el que acabem d'esmentar, tota l'estructura financera que s'ha de preocupar de gestionar i rendibilitzar el nostre poc o molt estalvi, està sotmesa a una crisi profunda que precaritza cada cop més l'estalvi col·lectiu del país. La conjuntura monetària i econòmica no pot ser més desfavorable per a l'estalviador; i el sector financer i en particular la gestió de l'estalvi i del patrimoni estan amenaçats. Analitzem breument el panorama.
Com dèiem, l'entorn que ens envolta és el d'un mercat del diner inundat de liquiditat pel BCE com a dopatge econòmic o fins i tot en respiració assistida, que fa que el diner perdi valor temps i els tipus d'interès hagin baixat fins i tot a territori negatiu. La inversió sense risc desapareix i la inflació -de moment encara baixa- anirà fent perdre valor adquisitiu a l'estalvi. És el que s'anomena repressió financera i que té en la precarització de l'estalvi la seva pitjor conseqüència.
Per part de l'oferta, ens trobem amb un sector encara convalescent d'una crisi dura i que tot just ha començat -amb no gaire èxit- el camí de recuperació de la reputació perduda i de la confiança dels clients, quelcom imprescindible en una activitat basada en gran mesura a confiar els diners a un tercer. Les mateixes entitats encarregades de fer-nos créixer l'estalvi han vist reduït sensiblement el seu marge d'intermediació -de fet el seu fonamental i tradicional modus vivendi- i depenen cada cop més de comissions i despeses que carreguen sobre serveis, entre ells els de gestió i dipositària de l'estalvi. Iguals o majors despeses i rendiments bruts baixos, donen rendiments nets anèmics. A més, aquestes entitats estan amenaçades per la competència derivada de la irrupció tecnològica i per una regulació que les ofega. No és una situació òptima per vetllar per rendibilitzar estalvis i inversions.
Nul·la rendibilitat.
En definitiva, no són bons temps per a l'estalvi ni per als estalviadors. L'economia, malgrat tot, dona signes evidents de recuperació, si bé encara no de forma prou sòlida. Entre els desequilibris i les debilitats pendents, aquesta precarització de l'estalvi és un dels elements més preocupants per al futur i dels quals se'n parla menys. No interessa que se'n parli?
