La història es repe­teix.

D'altres experts cre­uen que ens tro­bem en una etapa de tran­sició i que un cop superada serem capaços de com­pen­sar la supressió de llocs de tre­ball. Ara com ara, la indústria de la robòtica ocupa 300.000 per­so­nes al món, i es pre­veu que la demanda d'ocu­pació creixi entre un 10% i un 20% cada any. Clara­ment no serà un sec­tor gene­ra­dor de grans volums de feina.

Per si no fos prou, la velo­ci­tat d'implan­tació de la quarta revo­lució indus­trial fa més com­pli­cada la subs­ti­tució d'uns llocs de feina per altres. Si la revo­lució indus­trial va neces­si­tar 150 anys de tran­sició, en la digi­tal es cal­cula que en 40 anys estarà implan­tada, i ja n'han pas­sat 20. Genís Roca és taxa­tiu: “Aquesta nova indústria gene­rarà unes neces­si­tats de llocs de tre­ball infe­ri­ors als que es des­trui­ran i sobre­tot els llocs de tre­ball que es gene­ra­ran no podran ser ocu­pats per les per­so­nes que es que­din sense feina, ja que no tenen temps de reo­ri­en­tar-se.”

Pola­rit­zació.

La pola­rit­zació vindrà també per la tipo­lo­gia de demanda. Segons les pre­vi­si­ons de l'Ins­ti­tut Euro­peu de Recerca, el 2025 la demanda d'ocu­pació serà o mà d'obra alta­ment qua­li­fi­cada o de la més baixa, les pro­fes­si­ons de for­mació intermèdia ago­nit­za­ran.

En aquest esce­nari el paper de les admi­nis­tra­ci­ons serà clau per com­pen­sar les ine­ficiències d'un canvi d'era. “Els estats s'han de posar les piles per amor­tir les bos­ses d'exclo­sos que pot gene­rar el nou model de tre­ball”, afe­geix Genís Roca.

Jus­ta­ment per aquests ris­cos, dar­re­ra­ment les veus a favor d'una renda bàsica uni­ver­sal (una assig­nació pública monetària incon­di­ci­o­nal) són cada cop crei­xents des de dife­rents àmbits. El catedràtic d'estruc­tura econòmica de l'IQS School of Mana­ge­ment, San­ti­ago Niño-Becerra, argu­men­tava en el seu dar­rer arti­cle a L'Econòmic que la renda bàsica és impres­cin­di­ble per evi­tar que la major part de la població s'enfonsi en la pobresa, però també com a ele­ment man­te­ni­dor de l'ordre públic: el pit­jor ene­mic de tot sis­tema és qui no té res a per­dre. Una situ­ació, la de la pau social, que convé als estats però també a les grans cor­po­ra­ci­ons, fet pel qual Niño-Becerra no des­carta que par­ti­ci­pin en el sis­tema que man­tin­gui la renda bàsica.

Per a l'eco­no­mista, la con­cepció del que és la renda bàsica, el seu plan­te­ja­ment i existència, suposa assu­mir que el sis­tema econòmic, el capi­ta­lisme, ha evo­lu­ci­o­nat des d'aquell “una per­sona–una ocu­pació” a “l'ocu­pació que es neces­siti”. La desi­gual­tat no va a menys, ans al con­trari; i la con­cen­tració de la pro­ducció no va a menys, al con­trari

L'extrem.

A la planta de Mar­to­rell de Seat ja saben què és con­ver­tir els robots en un mem­bre més de la família. Per al pre­mun­tatge de fars hi ha ins­tal·lats braços arti­cu­lats que col·labo­ren amb l'ope­rari per mun­tar els llums. “En un dia pot rea­lit­zar-ne 1.250 ope­ra­ci­ons, tre­ba­llant junt a una per­sona, de manera que for­men un tàndem entre la força i la fia­bi­li­tat del robot i la capa­ci­tat de pren­dre deci­si­ons que té un ésser humà”, explica Juan Car­los Rubio, ana­lista de pro­ces­sos, a la revista de la com­pa­nyia auto­mo­bilística. De fet, a la planta del Baix Llo­bre­gat ara s'aco­blen quasi el doble de fars del que es feia abans d'incor­po­rar aquest nou com­pany. Des de l'empresa expli­quen que els cobots (els robots col·labo­ra­tius de nova gene­ració) s'estan incor­po­rant pro­gres­si­va­ment als pro­ces­sos de mun­tatge per a tas­ques repe­ti­ti­ves, de poc valor afe­git i poc ergonòmiques.

Com ha fet Seat, en els últims cinc anys, el ritme de crei­xe­ment d'ús de robots ha estat d'un 20% anual a tot el món. Es cal­cula que n'hi ha 1.200.000, i només a l'Estat espa­nyol, al vol­tant de 300.000, 19.000 dels quals al sec­tor de l'auto­moció.

Aquests “xics nous a l'ofi­cina”, més les noves fei­nes que s'han de crear i mol­tes altres que des­a­pa­rei­xen posen en escac la figura de l'assa­la­riat. Com a tal no es creu que des­a­pa­re­gui però serà segu­ra­ment mino­ri­tari enfront de l'autònom o fre­e­lance. Un inves­ti­ga­dor del MIT, Tom Malone, augura: “El meu pare va tenir una feina tota la vida, jo tindré set fei­nes en tota la vida i el meu fill tindrà set fei­nes a la vegada.” Voldrà dir això que hi haurà una major pre­ca­rit­zació de les con­di­ci­ons de feina? Genís Roca pensa que el pre­cari serà tenir una sola feina, perquè segur que serà mal pagada, i per tant la solució serà tenir-ne qua­tre o cinc. “Can­via el con­cepte del lloc de tre­ball. El que comp­tarà serà la manera d'acon­se­guir els euros que neces­sito per viure, que no serà en una feina sinó mit­jançant dife­rents”, diu.

Tot ple­gat està sent un motiu de pre­o­cu­pació al si de les empre­ses. Per això, fa un any el bufet d'advo­cats Cua­tre­ca­sas va crear Dtech, un grup trans­ver­sal que inte­gra pro­fes­si­o­nals de dife­rents àrees per ofe­rir asses­so­ra­ment legal sobre l'impacte de les tec­no­lo­gies i la dis­rupció digi­tal en la soci­e­tat i el món empre­sa­rial. Al cap­da­vant hi ha Rubén Agote, soci de l'àrea labo­ral, que opina que s'obrirà un ven­tall molt ampli de fórmu­les de relació labo­ral entre tre­ba­lla­dor i empresa. Hora­ris labo­rals, mit­jans de pro­ducció, espai de tre­ball han estat fins ara els ele­ments que han ser­vit per deter­mi­nar quina vin­cu­lació labo­ral es tenia, si autònom o assa­la­riat. En canvi com que cada cop més el tre­ba­lla­dor pot ofe­rir els seus ser­veis sense la seva presència física, això tindrà un efecte molt per­tor­ba­dor res­pecte a la nor­ma­tiva labo­ral que se li apli­carà. Agote coin­ci­deix amb Roca en la idea que pre­vi­si­ble­ment ani­rem a un nou plan­te­ja­ment, “pos­si­ble­ment aca­ba­rem amb una jor­nada labo­ral de qua­tre hores diàries i amb un com­ple­ment de renda, perquè amb el mateix nom­bre de tre­ba­lla­dors farem menys hores”, con­si­dera Agote.

Ara bé, per al con­junt de la soci­e­tat aquesta trans­for­mació té altres con­no­ta­ci­ons, el tre­ba­lla­dor per compte aliè tenia unes obli­ga­ci­ons fis­cals i de Segu­re­tat Social que ser­vien per tenir un equi­li­bri social, però si això ja no és així, i per tant varien les regles de con­tri­bució, es genera un buit que haurà de ser reom­plert.

PerÍode de lluita.

En aquesta etapa de mobi­lit­zació els sin­di­cats també s'enca­ren a la neces­si­tat d'una rede­fi­nició com a orga­nit­zació. L'estiu pas­sat la con­fe­de­ració euro­pea de sin­di­cats va orga­nit­zar una tro­bada per ana­lit­zar com està can­vi­ant la natura del tre­ball i l'ocu­pació per la revo­lució digi­tal i es plan­te­ja­ven la neces­si­tat de digi­ta­lit­zar-se. “La seva força des­a­pa­reix a mesura que es dilu­eix el model d'empresa i fàbrica com a espai que agrupa els tre­ba­lla­dors”, creu Homs. De nou, la incer­tesa plan­teja dub­tes. Tin­dran les mani­fes­ta­ci­ons vir­tu­als el mateix efecte que una vaga gene­ral?

A les empre­ses també se'ls gira feina. Per una banda perquè la digi­ta­lit­zació i la funció de les tec­no­lo­gies dis­rup­ti­ves han fet can­viar el negoci i perquè ges­ti­o­nar les per­so­nes en aquest procés com­porta unes altres exigències. Si fem una ullada a les deu empre­ses més capi­ta­lit­za­des del món el 2016, el 80% són tec­nològiques. Fa deu anys, només ho era una. “S'ha arri­bat a dir que les empre­ses que no siguin de software no seran empre­ses, el futur és híbrid. El ser­vei que donis, l'hauràs de digi­ta­lit­zar o hauràs per­dut els cli­ents”, sen­ten­cia Agote.

A l'Estat espa­nyol es cal­cula que només el 19% de les empre­ses estan ara com ara en un procés de trans­for­mació digi­tal avançada. Encara un 7% cre­uen que no és pri­o­ri­tari.

El tei­xit empre­sa­rial es tro­barà davant la neces­si­tat de ges­ti­o­nar equips de per­so­nes de cinc gene­ra­ci­ons dife­rents amb unes capa­ci­ta­ci­ons tec­nològiques molt allu­nya­des.

Joana Sánchez, cre­a­dora de l'escola Inesdi, creu que cal una nova cul­tura empre­sa­rial més col·labo­ra­tiva.