“Les bos­ses es paguen”, con­clou lacònic però con­tun­dent el lema de la Gene­ra­li­tat per recor­dar, tant a comer­ci­ants com con­su­mi­dors, que les bos­ses de plàstic de nan­ses no són de franc i evi­den­ciar que tot i que el canvi d’hàbits ja es per­cep, hi ha feina per reduir-ne l’ús: si bé es fan ser­vir un 48% de bos­ses menys al comerç del 2007 ençà, cal fer avi­nent que al comerç urbà de pro­xi­mi­tat ha cres­cut un 16%.

Els obs­ta­cles que encara es tro­ben per era­di­car aquest residu de difícil digestió per a l’entorn, els loca­lit­za­rien a l’esglaó més vul­ne­ra­ble del comerç, la petita botiga de barri. Com cons­tata Josep Maria Tost, direc­tor de l’Agència de Resi­dus de Cata­lu­nya (ARC), “a la petita botiga, l’ús de la bossa de plàstic es manté perquè es con­si­dera que ofe­rir-la és un ser­vei inde­fu­gi­ble per no per­dre cap cli­ent, ser com­pe­ti­tius davant de la gran dis­tri­bució però també res­pecte de nous canals com aques­tes ben­zi­ne­res que han esde­vin­gut veri­ta­bles minisúpers i tota la dis­tri­bució lli­gada a la immi­gració.”

L’actual marc nor­ma­tiu de pro­hi­bició de la gratuïtat de les bos­ses de plàstic de caixa amb nan­ses i de dis­tri­bució a domi­cili als comerços, en vigor des del 31 de març pas­sat, és escla­ri­dora res­pecte del pas­sat, quan el cobra­ment dis­su­a­siu era un acord volun­tari que, al petit comerç, molts no gosa­ven adop­tar, “però es deixa el preu obert, i fer pagar un, tres o cinc cèntims, segons el cas, no és dis­su­a­siu”, segons estima Marta Bel­tran, por­ta­veu de la Fun­dació per a la Pre­venció de Resi­dus i Con­sum (Rezero). Com afe­geix, si el que real­ment es busca és “una mesura efec­tiva, cal que el preu, en la mesura que és un impost ambi­en­tal, sigui prou per­su­a­siu perquè la ciu­ta­da­nia faci ser­vir alter­na­ti­ves reu­ti­lit­za­bles, com ara el cabàs”.

El cert és que aquí no s’ha arri­bat a apli­car un preu de dos dígits, un xic més con­tun­dent, com a altres indrets, i caldrà refiar-nos de l’exhor­tació del mis­satge publi­ci­tari. Com diu el màxim res­pon­sa­ble de l’ARC, “al boti­guer li costa negar-li la bossa de franc al cli­ent de tota la vida, però si allà mateix hi ha un rètol, ja no és tan com­pli­cat, si això es com­bina amb el fet que la gent ja entén que els hàbits ambi­en­tals són neces­sa­ris”. En àmbits com els dels mer­cats muni­ci­pals, els matei­xos para­dis­tes han estat pro­ac­tius, rega­lant bos­ses de ràfia als seus cli­ents.

En tot cas, cal que la res­pon­sa­bi­li­tat ambi­en­tal del con­su­mi­dor creixi a cada ins­tant, atès que la UE vol que s’arribi al 2020 amb una ràtio de 90 bos­ses de nan­ses d’un sol ús per habi­tant i any, i a Cata­lu­nya estem en 164, quan a la mesura del 2012 estàvem en 156, si bé cal acla­rir que l’eco­no­mia havia defa­llit. És clar que el 2007 la ràtio era de 327. El dar­rer estudi de con­sum de bos­ses de plàstic a Cata­lu­nya, del 2015, informa que es van lliu­rar uns 1.229 mili­ons d’uni­tats de bos­ses de plàstic, gai­rebé la mei­tat dels més de 2.300 mili­ons de bos­ses lliu­ra­des el 2007, però supe­rior als 1.117 mili­ons del 2012, en temps de la crisi.

I les bos­ses de nan­ses no clo­uen el capítol d’aquests resi­dus que han reque­rit tanta ener­gia en el procés de fabri­cació, ja que a les auto­ri­tats ambi­en­tals se’ls gira feina amb altres tipus de bossa, com ara les de secció, que fem ser­vir en la com­pra de frui­tes i ver­du­res, o les safa­tes de por­ex­pan que tant han pro­li­fe­rat a esta­bli­ments com les pei­xa­te­ries.

L’Agència de Resi­dus ja està rumi­ant qui­nes poden ser les alter­na­ti­ves a aquests pro­duc­tes i, pel que sem­bla, la solució pas­sarà per explo­tar les pos­si­bi­li­tats de les bos­ses com­pos­ta­bles, de fibra de coco, midó o altres. Com diu Tost, “és difícil tor­nar als hàbits d’antany, quan, per exem­ple, la pei­xa­te­ria sem­pre ser­via el pro­ducte embo­li­cat en paper d’estrassa, però sí que es poden intro­duir ele­ments com­pos­ta­bles, ara que la tec­no­lo­gia ha evo­lu­ci­o­nat. A més, una pro­ducció mas­siva de pro­ducte com­pos­ta­ble n’aba­ra­ti­ria els cos­tos”. Caldrà emmi­ra­llar-nos en Itàlia, on s’ha expul­sat el plàstic del cir­cuit comer­cial, pro­hi­bint-lo com a matèria pri­mera per a la bossa, que ha esde­vin­gut com­pos­ta­ble. Així mateix, que no es jugui amb el que és o no és bio­de­gra­da­ble. La bossa oxo­bi­o­de­gra­da­ble, ela­bo­rada amb plàstic trac­tat amb addi­tius que la fan miques ràpida­ment, en rea­li­tat, com diu Marta Bel­tran, “no es pot con­si­de­rar com una alter­na­tiva sos­te­ni­ble a la bossa con­ven­ci­o­nal, ja que el que fa és dis­per­sar més el plàstic a l’entorn. Molt sovint s’eti­queta com si fos bio­de­gra­da­ble del tot”. El remei ha resul­tat pit­jor que la malal­tia, fins al punt que la UE ja n’està estu­di­ant la pro­hi­bició.