Eines

Reduir la plaga de bosses

Les autoritats ambientals malden per minimitzar l’ús de les bosses de plàstic de nanses al petit comerç

La bossa oxobiodegradable s’ha convertit en un problema seriós
Els experts creuen que els preus massa baixos no són prou dissuasius

“Les bosses es paguen”, conclou lacònic però contundent el lema de la Generalitat per recordar, tant a comerciants com consumidors, que les bosses de plàstic de nanses no són de franc i evidenciar que tot i que el canvi d’hàbits ja es percep, hi ha feina per reduir-ne l’ús: si bé es fan servir un 48% de bosses menys al comerç del 2007 ençà, cal fer avinent que al comerç urbà de proximitat ha crescut un 16%.

Els obstacles que encara es troben per eradicar aquest residu de difícil digestió per a l’entorn, els localitzarien a l’esglaó més vulnerable del comerç, la petita botiga de barri. Com constata Josep Maria Tost, director de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), “a la petita botiga, l’ús de la bossa de plàstic es manté perquè es considera que oferir-la és un servei indefugible per no perdre cap client, ser competitius davant de la gran distribució però també respecte de nous canals com aquestes benzineres que han esdevingut veritables minisúpers i tota la distribució lligada a la immigració.”

L’actual marc normatiu de prohibició de la gratuïtat de les bosses de plàstic de caixa amb nanses i de distribució a domicili als comerços, en vigor des del 31 de març passat, és esclaridora respecte del passat, quan el cobrament dissuasiu era un acord voluntari que, al petit comerç, molts no gosaven adoptar, “però es deixa el preu obert, i fer pagar un, tres o cinc cèntims, segons el cas, no és dissuasiu”, segons estima Marta Beltran, portaveu de la Fundació per a la Prevenció de Residus i Consum (Rezero). Com afegeix, si el que realment es busca és “una mesura efectiva, cal que el preu, en la mesura que és un impost ambiental, sigui prou persuasiu perquè la ciutadania faci servir alternatives reutilitzables, com ara el cabàs”.

El cert és que aquí no s’ha arribat a aplicar un preu de dos dígits, un xic més contundent, com a altres indrets, i caldrà refiar-nos de l’exhortació del missatge publicitari. Com diu el màxim responsable de l’ARC, “al botiguer li costa negar-li la bossa de franc al client de tota la vida, però si allà mateix hi ha un rètol, ja no és tan complicat, si això es combina amb el fet que la gent ja entén que els hàbits ambientals són necessaris”. En àmbits com els dels mercats municipals, els mateixos paradistes han estat proactius, regalant bosses de ràfia als seus clients.

En tot cas, cal que la responsabilitat ambiental del consumidor creixi a cada instant, atès que la UE vol que s’arribi al 2020 amb una ràtio de 90 bosses de nanses d’un sol ús per habitant i any, i a Catalunya estem en 164, quan a la mesura del 2012 estàvem en 156, si bé cal aclarir que l’economia havia defallit. És clar que el 2007 la ràtio era de 327. El darrer estudi de consum de bosses de plàstic a Catalunya, del 2015, informa que es van lliurar uns 1.229 milions d’unitats de bosses de plàstic, gairebé la meitat dels més de 2.300 milions de bosses lliurades el 2007, però superior als 1.117 milions del 2012, en temps de la crisi.

I les bosses de nanses no clouen el capítol d’aquests residus que han requerit tanta energia en el procés de fabricació, ja que a les autoritats ambientals se’ls gira feina amb altres tipus de bossa, com ara les de secció, que fem servir en la compra de fruites i verdures, o les safates de porexpan que tant han proliferat a establiments com les peixateries.

L’Agència de Residus ja està rumiant quines poden ser les alternatives a aquests productes i, pel que sembla, la solució passarà per explotar les possibilitats de les bosses compostables, de fibra de coco, midó o altres. Com diu Tost, “és difícil tornar als hàbits d’antany, quan, per exemple, la peixateria sempre servia el producte embolicat en paper d’estrassa, però sí que es poden introduir elements compostables, ara que la tecnologia ha evolucionat. A més, una producció massiva de producte compostable n’abaratiria els costos”. Caldrà emmirallar-nos en Itàlia, on s’ha expulsat el plàstic del circuit comercial, prohibint-lo com a matèria primera per a la bossa, que ha esdevingut compostable. Així mateix, que no es jugui amb el que és o no és biodegradable. La bossa oxobiodegradable, elaborada amb plàstic tractat amb additius que la fan miques ràpidament, en realitat, com diu Marta Beltran, “no es pot considerar com una alternativa sostenible a la bossa convencional, ja que el que fa és dispersar més el plàstic a l’entorn. Molt sovint s’etiqueta com si fos biodegradable del tot”. El remei ha resultat pitjor que la malaltia, fins al punt que la UE ja n’està estudiant la prohibició.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a