És una frase bas­tant comuna. Molta gent, quan veu un pro­ducte o una idea d’èxit, diu “això ho hagués pogut fer jo” o “aquesta idea hau­ria pogut ser meva”. De fet, impar­tint un semi­nari, una senyora va dir-me que la idea del pal de fre­gar l’havia tin­gut ella abans que es comer­ci­a­litzés amb èxit el pro­ducte. Veri­tat o deliri?

Si ens hi fixem, gai­rebé tot­hom aposta a cavall gua­nya­dor, però quasi mai no cre­iem de debò en una idea que encara no ha tri­om­fat. Fem la prova? Inver­ti­ria vostè diners en un iogurt de lle­gums? O en una ampo­lla d’aigua mine­ral horit­zon­tal? Pro­ba­ble­ment no. Tan sols cre­iem en una idea quan tri­omfa. Ales­ho­res tots ens hi apun­tem i fins i tot arri­bem a auto­con­si­de­rar-nos els seus reals cre­a­dors...

Lle­gia l’altre dia com va començar Jeff Bezos, el fun­da­dor d’Ama­zon. Reco­pi­lant objec­tes que més o menys podia ven­dre i, amb una fur­go­neta, repar­tint-los per les roda­lies d’on vivia. Poc a poc va anar ampli­ant l’oferta i cre­ant un sis­tema informàtic que, amb els anys, va aca­bar essent Ama­zon. En els seus ini­cis molt poca gent hau­ria cre­gut que al cap d’unes dècades aquesta idea aju­da­ria a impul­sar una gegan­tina revo­lució en logística i com­pra per inter­net. Però Bezos va creure en la idea i la va con­duir fins a l’èxit.

Hi ha tants i tants exem­ples sem­blants que no val la pena ni esmen­tar-los. Els humans des­con­fiem de tot allò que encara ha de cer­ti­fi­car la seva vàlua i ens apun­tem a corre-cuita a qual­se­vol èxit. Aquí rau el pro­blema dels inno­va­dors, el que Clay­ton Chris­ten­sen va defi­nir com el gran dilema. Si veig que les per­so­nes fre­guen el terra amb una baieta, per què m’he de com­pli­car la vida posant-li un pal? Si com­provo que totes les boti­gues de mobles venen les seves existències ja mun­ta­des, per què m’he d’arris­car a fer que els cli­ents se’ls hagin de mun­tar ells matei­xos? Ens com­plau la visió con­ser­va­dora i ens per­torba la dis­rupció. Per això la inno­vació, molt sovint, és patri­moni gai­rebé en exclu­siva de gent intrèpida i tren­ca­dora.

Una de les tècni­ques cre­a­ti­ves que més m’agra­den con­sis­teix a anar més enllà dels límits habi­tu­als de les coses. Per exem­ple, quins serien els límits d’una cadira? Que pogués volar? Que no pesés gai­rebé res? Que ens la poguéssim empor­tar de la feina a casa sense pro­ble­mes? Només explo­rant els límits, és a dir, exa­ge­rant les coses, és pos­si­ble des­co­brir dimen­si­ons des­co­ne­gu­des i por­tar-les al món real. El pro­blema és que molta gent no sap pas­sar de la idea boja a la rea­li­tat. Inno­var implica un diàleg entre les dues instàncies. Com diu el meu col·lega Alfons Cor­ne­lla, la radi­ca­li­tat hau­ria de ser la nor­ma­li­tat. Només pen­sant radi­cal­ment des­co­brim rea­li­tats ocul­tes.

Aga­feu el pri­mer objecte que tin­gueu al vol­tant i prac­ti­queu una mica. Com el podeu por­tar més enllà dels seus límits? Cap­gi­rant-lo? Exa­ge­rant alguna de les seves carac­terísti­ques? Diver­tiu-vos fent l’exer­cici i, quan aca­beu, inten­teu por­tar alguna de les idees més estra­nyes a la rea­li­tat.