Eines

Aquesta idea l’hagués pogut tenir jo...

Si ens hi fixem, gairebé tothom aposta a cavall guanyador, però quasi mai no creiem de debò en una idea que encara no ha triomfat. Fem la prova? Invertiria vostè diners en un iogurt de llegums? O en una ampolla d’aigua mineral horitzontal?

És una frase bastant comuna. Molta gent, quan veu un producte o una idea d’èxit, diu “això ho hagués pogut fer jo” o “aquesta idea hauria pogut ser meva”. De fet, impartint un seminari, una senyora va dir-me que la idea del pal de fregar l’havia tingut ella abans que es comercialitzés amb èxit el producte. Veritat o deliri?

Si ens hi fixem, gairebé tothom aposta a cavall guanyador, però quasi mai no creiem de debò en una idea que encara no ha triomfat. Fem la prova? Invertiria vostè diners en un iogurt de llegums? O en una ampolla d’aigua mineral horitzontal? Probablement no. Tan sols creiem en una idea quan triomfa. Aleshores tots ens hi apuntem i fins i tot arribem a autoconsiderar-nos els seus reals creadors...

Llegia l’altre dia com va començar Jeff Bezos, el fundador d’Amazon. Recopilant objectes que més o menys podia vendre i, amb una furgoneta, repartint-los per les rodalies d’on vivia. Poc a poc va anar ampliant l’oferta i creant un sistema informàtic que, amb els anys, va acabar essent Amazon. En els seus inicis molt poca gent hauria cregut que al cap d’unes dècades aquesta idea ajudaria a impulsar una gegantina revolució en logística i compra per internet. Però Bezos va creure en la idea i la va conduir fins a l’èxit.

Hi ha tants i tants exemples semblants que no val la pena ni esmentar-los. Els humans desconfiem de tot allò que encara ha de certificar la seva vàlua i ens apuntem a corre-cuita a qualsevol èxit. Aquí rau el problema dels innovadors, el que Clayton Christensen va definir com el gran dilema. Si veig que les persones freguen el terra amb una baieta, per què m’he de complicar la vida posant-li un pal? Si comprovo que totes les botigues de mobles venen les seves existències ja muntades, per què m’he d’arriscar a fer que els clients se’ls hagin de muntar ells mateixos? Ens complau la visió conservadora i ens pertorba la disrupció. Per això la innovació, molt sovint, és patrimoni gairebé en exclusiva de gent intrèpida i trencadora.

Una de les tècniques creatives que més m’agraden consisteix a anar més enllà dels límits habituals de les coses. Per exemple, quins serien els límits d’una cadira? Que pogués volar? Que no pesés gairebé res? Que ens la poguéssim emportar de la feina a casa sense problemes? Només explorant els límits, és a dir, exagerant les coses, és possible descobrir dimensions desconegudes i portar-les al món real. El problema és que molta gent no sap passar de la idea boja a la realitat. Innovar implica un diàleg entre les dues instàncies. Com diu el meu col·lega Alfons Cornella, la radicalitat hauria de ser la normalitat. Només pensant radicalment descobrim realitats ocultes.

Agafeu el primer objecte que tingueu al voltant i practiqueu una mica. Com el podeu portar més enllà dels seus límits? Capgirant-lo? Exagerant alguna de les seves característiques? Divertiu-vos fent l’exercici i, quan acabeu, intenteu portar alguna de les idees més estranyes a la realitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.