Opinió

Futbol i economia

A principis dels anys cinquanta del segle passat jo anava al futbol amb el meu pare als camps de l’Espanyol (Sarrià) i del Barça (les Corts) i allà encara es parlava del disbarat de les 150.000 pessetes que el Real Madrid havia pagat a l’Espanyol pel fitxatge el 1930 del porter Ricardo Zamora.

Ha passat més de mig segle i el futbol i l’economia han canviat molt com a conseqüència dels guanys derivats de la publicitat, el patrocini, les retransmissions televisives i els diners fàcils que els dirigents d’alguns clubs de futbol i altres esports obtenen pels negocis vinculats al petroli i al gas.

Això explica que el París Saint-Germain hagi pogut pagar 222 milions d’euros per fitxar l’exbarcelonista Neymar Júnior i el Chelsea hagi pagat 80 milions al Real Madrid pel jove Álvaro Morata de la mateixa manera que el 2016 el Manchester United havia pagat 120 milions per Pogba i el Real Madrid, 101 milions per Bale el 2013 i 96 per Ronaldo el 2009. El 2003 Roman Abramóvitx va pagar 140 milions de lliures pel Chelsea –després de convertir-se en milionari per les privatitzacions russes-, un club que ara s’estima que té un valor de 1.400 milions.

Jo crec, sincerament, que estem davant una espiral anòmala que la FIFA i la UEFA haurien d’intentar evitar o, si més no, controlar perquè són molts els clubs de futbol que s’endeuten i cada cop són menys els clubs que poden ser competitius al màxim nivell davant la impossibilitat de finançar un equip competitiu pels preus que la captació de jugadors està comportant.

En tot aquest context el professor Roberto Gásquez Mendoza, que va obtenir el premi extraordinari de llicenciatura a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, acaba d’obtenir el grau de doctor amb una tesi intitulada Football and economy relations at the internacional level que jo crec que consagra la idea que el futbol mundial ja no és més que marginalment un esport perquè en realitat s’ha convertir en una autèntica realitat econòmica de primer ordre.

Gásquez recull dades de la FIFA que indiquen que, per exemple, la final del campionat mundial de futbol del 2014, en què Alemanya va guanyar l’Argentina de Messi per 1 a 0, va ser presenciada per 3.200 milions de teleespectadors.

Per altra banda la tesi mostra que el rànquing d’equips nacionals que elabora la FIFA es pot utilitzar per completar el coneixement que tenim de les economies nacionals amb la tradicional informació econòmica proporcionada pels rànquings de renda per càpita o les xifres de l’índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides.

Regles diferents.

No tots els països del món tenen les mateixes reglamentacions referides a l’obertura als jugadors estrangers, però es constata que els equips de països oberts se situen millor que els equips dels països tancats a la importació de jugadors estrangers i que dintre dels països oberts són els equips amb més capacitat financera els que més bé se situen al rànquing del seu país.

L’anàlisi dels primers equips mundials feta a través de l’índex ELO ens dona també una classificació per punts de 1.000 equips que estan participant a 71 lligues segons punts aconseguits, diferències de gols, capacitats dels estadis, any de fundació dels equips i altres paràmetres que són d’utilitat per a inclús les cases d’apostes. El 2016 el rànquing ELO era liderat per: Barça, Bayern de Munic, Real Madrid, París Saint-Germain, Juventus, Atlético de Madrid, Nàpols, Arsenal, Tottenham i Borussia de Dortmund.

També resulta de gran interès per a l’anàlisi econòmica del futbol en les relacions internacionals la diferència entre les grans confederacions mundials de futbol: la Confederació de Futbol de l’Amèrica del Nord, Centreamèrica i el Carib (Concanaf), la Confederació de Futbol de l’Amèrica del Sud (Conmebol), la Confederació Asiàtica de Futbol (AFC), la Confederació Africana de Futbol (CAF), la Confederació d’Oceania (OFC) i una de les més conegudes, la Unió Europea de Futbol Associació (UEFA).

Després de la bombolla de preus de traspassos futbolístics en aquest últim any, estudis com el del professor Gásquez ens ajuden a comprendre que el futbol professional s’ha convertit en una activitat econòmica transnacional que forma part de la globalització amb tots els seus avantatges però, també, amb l’inconvenient de generar unes grans desigualtats entre països i entre equips.

El futbol va néixer a Espanya a finals del segle XIX portat per estrangers i el futbol professional va néixer a l’Estat, només el 1927, un any abans de la primera lliga. Des de llavors hem assistit a un canvi econòmic i social que ha fet néixer un món d’empreses, intermediaris, agents, jugadors superprofessionals i entitats que han eclipsat el caràcter del que va néixer com un entreteniment amateur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.