Salut col·laborativa
Ja vaig abordar el tema de l’economia compartida i el consum col·laboratiu a principis d’any (vegin L’Econòmic del mes de febrer), però avui hi vull tornar des d’una altra perspectiva. Es tracta d’una perspectiva poc comentada i crec que molt rellevant: la salut col·laborativa. Durant la darrera setmana de novembre s’ha reunit a Barcelona la Xarxa Internacional de Tecnologies Mòbils en Salut (RITMOS, en castellà), on s’han abordat les noves tendències que vinculen les tecnologies digitals amb la salut. Per cert, una molt bona iniciativa aquesta.
Primer. No descobreixo res si dic que els sistemes públics de salut estan en tensió a tot el món. L’accelerat increment de població, l’envelliment i mobilitat d’aquesta població, l’aparició de noves malalties, les restriccions pressupostàries i l’augment de la dimensió de la salut, que cada vegada és menys absència de malaltia i és més estil saludable de vida, són algunes de les tendències de fons que pressionen el sistema. Per exemple, les previsions més optimistes parlen d’unes necessitats de 50.000 milions d’euros per al sistema de salut espanyol (un 30% de la dotació actual) d’aquí a només 15 anys. En aquest context de problemes de sostenibilitat per al sistema molta gent veu la tecnologia com una espècie de mannà que pot resoldre els problemes de cost-efectivitat d’un sistema que tendeix cap al col·lapse. Ara bé, com es poden imaginar no tot és tan fàcil ni tan obvi. Més aviat al contrari.
Segon. Tot i en principi ser una panacea, la salut digital (eHealth) té molts problemes d’implantació. El primer és un problema organitzatiu. Com que les entitats i els sistemes de salut estan organitzats a la manera de fer industrial i la salut digital, molt sovint, imposa noves maneres d’organitzar la prestació sanitària, problema. Un exemple, una de les principals conseqüències de la digitalització de la salut és un progressiu apoderament dels pacients. A través de la seva creixent interacció als mitjans de comunicació i xarxes socials, els pacients aprenen moltíssim sobre les seves malalties o problemes de salut i/o benestar. A vegades usen informació fidedigna i a vegades no, però està clar que l’apoderament hi és. Aquests nou tipus de pacient acaba per transformar la relació tradicional entre el metge (actiu) i el pacient (passiu). De fet, suposa noves habilitats, competències i tasques per als professionals de la salut. En resum, que sense una nova organització no hi ha eHealth que valgui.
Tercer. Amb tota la problemàtica de la salut digital sobre la taula (ja ho saben, això no s’atura), durant els darrers anys n’ha sorgit una altra de nova: la salut compartida. Igual que a totes les altres dimensions de l’intercanvi, les possibilitats que dona internet 2.0 han obert les portes a un nou paradigma en el món de la salut. Es tracta de la utilització de models d’accés temporal i d’ús no sempre propietari de bens i serveis relacionats amb la salut a través de plataformes digitals de compartició. És a dir, una gran quantitat d’iniciatives i d’intercanvis de bens, serveis, idees, recomanacions, informació o dades vinculades amb la salut, però també amb l’atenció i el benestar, que fan persones amb persones connectades en plataformes digitals d’arreu del món. Dades recents ens diuen que més de 20 milions de nord-americans ja van utilitzar aquestes plataformes l’any passat i que la seva tendència és creixent. A Europa els resultats són més modestos, però també clarament creixents.
Revolució tecnològica.
I cinquè. La salut compartida planteja molts reptes, entre altres, els canvis de rols dels professionals, noves formes d’organització del sistema, noves maneres de treballar, noves fonts de finançament, nous mecanismes de generació de valor empresarial a través de les preferències i la informació, i noves polítiques públiques de salut. Però, sense el cHealth, en el futur potser no hi haurà Health.
