Un poema de Sal­va­dor Espriu. “Però en la seque­dat arrela el pi / cres­cut des d’ella cap al lliure vent / que ordeno i dic amb unes poques lle­tres / d’una breu i molt noble i eterna paraula: / m’alço vell tronc damunt la mar, / ombrejo i guardo el pas del meu camí, / reposa en mi la llum i encalmo ja la nit, / torno la dura veu en nu roquer del cant.

Jo no soc jurista, però lle­gint la defi­nició de “pre­sos polítics” la con­clusió que en trec és que, efec­ti­va­ment, això són. Pri­vats de lli­ber­tat per haver exer­cit un man­dat democràtic. I és evi­dent la moti­vació política del seu empre­so­na­ment. Cons­ta­tar això m’entris­teix pro­fun­da­ment i el sen­ti­ment d’indig­nació se m’imposa cada dia amb més força.

Tinc sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris. No m’agra­den les impo­si­ci­ons ni les pro­hi­bi­ci­ons i em sem­blen unes elec­ci­ons envol­ta­des de tot això. El dret d’expressió limi­tat, can­di­dats a l’exili o empre­so­nats, la Gene­ra­li­tat inter­vin­guda. Polítics fent cam­pa­nya amb el terme agres­siu de l’“A por ellos”, o l’“Ara sí que vota­rem”, menys­pre­ant aque­lles per­so­nes que vam rebre cops per votar i per creure en la democràcia l’1-O. És insul­tant. I al mateix temps, com a demòcrata, em sento amb el deure de votar una de les tres opci­ons que em repre­sen­ten. Dar­rere de la meva expressió de vot no hi ha odi ni menys­preu envers Espa­nya ni cap a la resta de cata­lans que no pen­sen com jo, només la cer­tesa que tot aquest engra­natge polític i judi­cial que ha vol­gut fre­nar unes idees amb violència i pro­hi­bi­ci­ons aca­barà caient per la força pacífica de la raó.