I tant que estan millorant. Ens podem emprenyar pensant per què els rics ho són, però el més important és què ens està passant a la resta. I mai abans en la història de la humanitat la vida de tanta gent havia millorat tant. En els darrers 25 anys, la fam del món ha caigut un 40%; la mortalitat infantil i l’analfabetisme, a la meitat, i el nombre de persones en situació d’extrema pobresa s’ha reduït en 1,25 bilions de persones, que significa que 135.000 persones han sortit de la pobresa cada dia.

Sí, perquè la redistribució és trivial. Si haguéssim distribuït tota la riquesa de la humanitat fa 200 anys, tothom hauria estat més pobre que el zimbabuès mitjà. A la llarga, el creixement és allò que fa la diferència. Si tenim un creixement del 2% per càpita cada any, doblarem la riquesa del país cada 35 anys; incrementant el creixement un 3%, el doblem en 25 anys. Comparat amb això, la distribució del que tenim avui és trivial, i la riquesa és una valoració bastant més exacta del nivell de vida d’un país.

No, això és el mite del joc de suma zero -la creença que algú ha de perdre si algú altre guanya-. A més no crec que la classe mitjana s’estigui reduint. Països com ara els Estats Units han vist com els salaris s’estancaven, però això està motivat perquè els salaris van pujar massa ràpid després de la Segona Guerra Mundial, quan la seva indústria va gaudir bàsicament d’una situació de monopoli global. Això no és sostenible per sempre. I és cert que la classe mitjana ha patit en països com ara Espanya i Itàlia, però està relacionat amb la crisi financera i els errors que la van precedir, no amb la globalització. En països com ara França, el Regne Unit i Holanda, la classe mitjana està en expansió.

Aquest és el discurs que ha seguit a la crisi financera. En general, per a una mateixa edat els ingressos reals han crescut una mitjana de l’1,3% per cada any des del 1910 entre els països de l’OCDE. De mitjana, nosaltres som més rics que els nostres pares ho van ser a la nostra edat. L’única excepció és la crisi financera i l’estancament que hem permès que tingui lloc després de la crisi. I tot depèn del tipus de reforma que fem. Què hauria passat si ens haguéssim atrevit a fer reformes i obrir els mercats? En aquest cas, continuaríem avançant.

Aquesta és l’amenaça més gran en aquests moments. Per als Estats Units, significa menys riquesa i menys llocs de treball. Quan Trump protegeix determinats productors de plaques solars, en realitat això arruïna el futur de tota la indústria solar del país, i redueix el poder adquisitiu dels americans, que l’haurien dedicat a consumir altres coses i crear ocupació en aquests àmbits. Generalment porta a menys prosperitat i eficiència econòmica en tot el món, i els pobres seran els que ho passaran pitjor. Sense comerç internacional, el 10% de les famílies més riques d’Espanya perdrien només el 10% del seu poder adquisitiu, però les més pobres perdrien més del 50%. I, a més a més, acabaria portant-nos a un clima internacional més hostil.

Diria que la forma tradicional de produir aliments no és sostenible per a la gent. Fa 60 anys, la meitat de la població mundial es moria de gana, ara s’acosta al 10%. Necessitem més agricultura intensiva per salvar la vida de la gent. Però a la vegada hem de saber com gestionar les conseqüències negatives que comporta. Ser més curosos amb la manera com utilitzem els fertilitzants artificials i usar reg gota a gota en comptes de malbaratar l’aigua, i hauríem de trobar millors cultius que necessitin menys espai i recursos.

La gent que fa accions contra una tecnologia que redueix les emissions de CO2 i que posa més aliments a la taula de la població és perillosa. Estan arruïnant l’oportunitat que tenim de treure població de la fam.

En bona part sí, però no completament. Estem més ben informats que mai ho havíem estat i sabem totes les coses que van malament. Però també hem experimentat uns anys de dificultats, amb la crisi financera, el terrorisme, la migració massiva i un clima geopolític més impredictible. Penso que tot plegat ha alimentat un discurs sobre un món perillós que ha arrelat en molta gent. I la gent mira els titulars i no les dades reals sobre com estem.