Gran angular

Alba Garcia i Pilar Carrasquer

Secretaria General de Dones a CCOO i Professora de Sociologia

La bretxa salarial, llast per a tothom

Pilar Carrasquer i Alba Garcia debaten el cost que té per a l’economia i la societat la desigualtat de la dona en el mercat de treball. La diferència marcada de salaris entre gèneres només és la punta de l’iceberg del problema

Les dones han d’assumir el que l’estat del benestar no ha estat capaç de resoldre
alba Garcia
secretària dona ccoo

Malgrat que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no considerés de la seva competència resoldre la diferència salarial entre homes i dones, per combatre les desigualtats de gènere en el mercat de treball de l’Estat, calen accions valentes. La bretxa salarial, la taxa d’inactivitat en les dones i la temporalitat, no han fet res més que augmentar en la darrera dècada. Per això hem fet seure en una taula per parlar-ne dues expertes en la matèria: Pilar Carrasquer, professora de sociologia al Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball, i Alba Garcia, secretària de dones de CCOO de Catalunya. Les dues van participar al mes de desembre en una jornada al Palau Macaya, el centre de l’Obra Social la Caixa sobre els efectes de la crisi en la dona.

Tot i algunes discrepàncies puntuals, ambdues coincideixen que la crisi ha empitjorat totes les estadístiques de les dones en el treball. No és un problema exclusiu per al col·lectiu femení. Alerta. És un llast que afecta a tothom.

Quina és la fotografia de la dona en el mercat de treball?

Pilar Carrasquer creu que tenim una imatge en blanc i negre i amb moltes zones de grisos: “Hi ha unes desigualtats estructurals que en alguns casos s’han eixamplat amb la crisi”, diu. La bretxa salarial entre homes i dones, per exemple, que havia estat durant quinze anys amb una lleu tendència a la baixa, ha repuntat amb la crisi (actualment està en un 26%, l’índex més alt des de l’any 2008).

La diferència di’ngressos entre homes i dones no és restrictiva a un període. Es calcula que la bretxa de pensions en el conjunt d’Europa és del 38% i del 38,8% a Catalunya. Per a Alba Garcia, secretària de dones de CCOO de Catalunya, aquesta diferència està lligada a la manca de corresponsabilitat en la llar. “Les dones tenen més entrades i sortides del mercat laboral, perquè les excedències per assumir la cura de familiars és encara responsabilitat d’elles, a les que acaba castigant-les al llarg de tota la vida laboral.”

Hi ha un altre factor que eixampla encara més la bretxa, que és la segregació. Es dona la circumstància que hi ha un seguit de feines feminitzades (sector salut, educació, assistència social) menys valorades econòmicament i socialment que les feines que són més masculinitzades.

Ambdues interlocutores coincideixen que la crisi ha impactat més en les professions més feminitzades, i especialment en els salaris més baixos. De fet, les dones estan avui en dia més presents en els contractes de temps parcial, i és que 3 de cada 4 persones que treballen a temps parcial a Europa són dones, i aquestes suposen ara el 60% de la població inactiva i també la majoria de les persones aturades de llarga durada.

Per a les expertes, en la darrera dècada hi ha hagut, per si no n’hi havia prou, una consolidació de la polarització en l’ocupació femenina. Tot i que les dones han accedit a nivells superiors d’estudis i una carrera professional que era excepcional fa 30 anys, hi ha l’altre extrem, on hi ha part de la població activa i que es coneix en els entorns acadèmics com el col·lectiu enganxat a terra, que és el que ocupa feines precàries. Amb la crisi s’ha anat estenent fins i tot a ocupacions que abans eren bones, i s’ha situat en un enclavament del que cada cop resulta més difícil sortir-ne.

Així que els punts més negres d’aquesta radiografia de la dona en el mercat de treball tenen molt a veure amb el buit que ha deixat l’Estat del Benestar en termes das’sistència social i educació en els països del sud d’Europa. “L’alta dada d’inactivitat femenina està íntimament lligada a l’obligació social que tenen les dones d’assumir el que l’estat del benestar no ha estat capaç de resoldre”, hi afegeix Alba Garcia. I per posar xifres a l’afirmació Garcia recorda que la taxa d’activitat de les dones és d’un 56,8% contra el 70% dels homes.

En què han fallat les diferents polítiques de gènere que han anat aprovant-se al llarg del segle XX?

Ambdues expertes comparteixen l’opinió que sobre el paper s’ha avançat molt i s’han aconseguit normatives molt bones , però a la pràctica no han funcionat les lleis com es pretenia. “Simplement perquè no se’ls ha dotat pressupostàriament o no s’han desenvolupat per a la seva aplicació”, diu Garcia.

De fet, el pressupost per a la igualtat del govern espanyol és inferior al de l’any 2008, i hi ha partides que s’han retallat un 40% els darrers anys. A Catalunya, per exemple, la llei d’igualtat de gènere que va aprovar el Parlament l’any 2015 no ha estat dotada econòmicament ni s’ha desenvolupat.

Tenen un altre però per a les polítiques d’igualtat que s’han elaborat en les darreres dècades. I és que, si s’analitza el que s’ha aconseguit, s’evidencia que s’ha orientat fonamentalment a consolidar la presència de les dones en l’ocupació, sense voler fer un canvi de model. “Molt bé, les dones ja hi som, en la producció, però amb una motxilla ja plena de les obligacions familiars. Si no s’acompanya d’una política social, de benestar i d’inspecció de treball sòlides i consolidades, la dona entra al mercat de treball sobresaturada”, diu Carrasquer. Resulta significatiu que les dones catalanes tinguin el seu primer fill més tard que la resta d’europees o que tinguin els índexs més alts d’estrès i de les pitjor en salut d’Europa.

Ara bé, més que les polítiques concretes en termes de gènere, Pilar Carrasquer creu que el principal problema és que han fallat totes les polítiques per afrontar la crisi. “No han fet res més que erosionar un model de benestar poc desenvolupat, que ens ha passat una factura extraordinària a la ciutadania i molt especialment a les dones i el jovent”, diu.

Quines són doncs les accions que ens calen per aconseguir superar aquestes desigualtats estructurals i conIjunturals?

Alba Garcia ho té ben clar: la negociació col·lectiva s’ha de fer una vegada per totes amb una clara visió de gènere, i posa exemples de mesures més concretes, com ara que els permisos de paternitat haurien de ser obligatoris. Ara bé, caldrà tenir en compte que a Catalunya tenim un teixit empresarial de pimes i micropimes que estan fora de la negociació col·lectiva clàssica. “El consell de relacions laborals fa molt bona feina, i aquí és on s’haurien de fer acords perquè pugui aterrar definitivament la igualtat a les empreses”, respon la secretària de dones de CCOO de Catalunya.

Per la seva banda, Carrasquer creu que cap política concreta pot assolir la igualtat de gènere en l’ocupació en un context de mala qualitat de l’ocupació a no ser que passi com durant la crisi, perquè s’ha igualat a la baixa. “Cal polítiques que acompanyin el cicle de vida ”, sentencia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a