opinio

Itàlia, maldecap Europeu

Itàlia -tercera economia de la zona euro i vuitena del món- es presentava a aquestes eleccions legislatives en una moderadament positiva conjuntura econòmica. Certament creixent a una taxa que és la meitat de l’espanyola i dos terços de la de la zona euro, però amb una certa consistència en els darrers tres anys

No han estat les eleccions nacionals d’un país europeu que més ens han preocupat a priori, però sens dubte estan destinades a ser les més preocupants a posteriori. Des de la 2a Guerra Mundial mai unes eleccions europees han tingut més d’un 50% de vots populistes antieuropeus i aquest posicionament de l’electorat italià, a més de ser ingovernable, posa en perill els preacords per desenvolupar i profunditzar la Unió Econòmica i Monetària, que ja no eren fàcils de portar a terme per les oposades posicions de partida de França i Alemanya. Males notícies per a una zona euro que començava a gaudir d’una bonança econòmica no vista des de fa molts anys.

Les eleccions franceses i alemanyes de l’any passat, potser en la falsa convicció que les dues principals economies europees són les que assenyalen en exclusiva l’esdevenidor europeu, havien angoixat més la resta d’Europa. Finalment, però, tant Alemanya com França mantenen uns elements de racionalitat i de disciplina més importants que els de la imprevisible Itàlia, el mirall de tantes coses bones i dolentes sorgides de la llatinitat, del Mediterrani, del sud europeu; des d’elements del màxim nivell de civilització fins a actituds autodestructives d’elevat risc sistèmic.

Itàlia -tercera economia de la zona euro i vuitena del món- es presentava a aquestes eleccions legislatives en una moderadament positiva conjuntura econòmica. Certament creixent a una taxa que és la meitat de l’espanyola i dos terços de la de la zona euro, però amb una certa consistència en els darrers tres anys i, sobretot, havent fet un nombre important de reformes, impensables fa uns anys a Itàlia. Els governs PD i tecnòcrates dels darrers anys han capgirat en positiu la creació d’ocupació, el consum privat, les inversions, el dèficit públic i fins i tot la productivitat, gràcies a les reformes laborals, de contractació pública, d’anticorrupció i, sobretot, pressupostàries ajustant la despesa. És cert que el deute públic és mastodòntic, però està subscrit majoritàriament a Itàlia, i que els balanços bancaris estan encara molt tocats, tot i el rescat recent d’alguns bancs vulnerant els acords europeus, cosa que només Itàlia podia haver fet sense avergonyir-se’n (els recomano el vídeo del ministre d’Economia, Pier Carlo Padoan, justificant en una entrevista el rescat italià sense parpellejar); però globalment la situació econòmica ha millorat i Itàlia havia pujat in extremis a l’autobús europeu del creixement en el qual viatgen per primer cop tots els països, a un ritme compassat inusual.

Reformes i contenció.

Aquesta millora de l’economia italiana, fruit de les reformes i de la contenció, és obra del tecnocratisme dels darrers governs i de la serietat política d’un Partit Democràtic que ara ha pagat en escons la seva valentia (moderada, tot i això) o inconsciència per afrontar la crisi. L’esquerra assenyada i social-liberal del PD, ha estat, per ser capdavantera de la moderació i de l’estabilitat, atacada i vituperada pel populisme i antieuropeisme dels grillini del moviment 5 Stelle, per la Lega (abans Nord), pels neofeixistes i, fins i tot, per un Berlusconi també abandonat pels seus electors -potser per massa moderat?...

Així, els resultats electorals italians, de fort creixement antisistema però sense una majoria de govern, poden ara desembocar en qualsevol cosa menys en un govern estable i alineat amb Brussel·les, i molt probablement en unes noves eleccions a curt termini. En definitiva, incertesa i excessiva inestabilitat per poder seguir en el camí de reformes europees que havien de treure Itàlia de la seva quasi secular decadència econòmica compatible amb la vitalitat de determinades zones i activitats; i posant fre a continuar la integració europea.

Serà suficient la murrieria i l’esperit de supervivència italians per aplacar la demagògia inoculada pel còmic Beppe Grillo, els leguistes i el neofeixisme en el sistema polític transalpí i per fer retornar Itàlia al seu rol tradicional d’impuls europeu? Sembla que els mercats financers així ho pensen, atenent la continguda reacció que han tingut durant la setmana següent a les eleccions. En tot cas, preocupació i alerta als moviments polítics dels guanyadors per part de la resta de l’eurozona. No oblidem per una banda el ja elevat nivell d’integració assolit al voltant de l’euro (qualsevol ensurt nacional afecta els altres països), però per l’altra, la transcendència que té la recerca de simetria entre aquesta integració monetària i la politicoeconòmica, repte pendent europeu que es posa en perill amb qualsevol alteració política en algun país (llegeixi’s també la crisi catalana) que pugui enterbolir el seu avenç cada cop menys inexorable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.