Després de l’article de la setmana passada en el qual em queixava de la retirada de l’estàtua d’Antonio López per part de l’Ajuntament de Barcelona, voldria presentar la figura d’un negrer català autèntic, que no té cap estàtua a Barcelona i que, per descomptat, no voldria que la tingués mai, tot i que va ser un empresari d’una cert importància a Barcelona.

El comerç d’esclaus tenia tres protagonistes: el primer era el qui els capturava i els portava fins a la costa. Eren mercaders musulmans o bé membres d’una tribu que empresonava els de la tribu veïna i enemiga i els venia. En segon lloc hi havia els negrers, que eren els qui portaven els esclaus de l’Àfrica fins a Cuba o on sigui. Molts dels esclaus morien en el viatge, d’aquí que es pot considerar aquesta activitat com la més esgarrifosa. El tercer era el comerciant que comprava els esclaus al port i els venia a la burgesia cubana. Tothom amb un cert nivell de renda tenia esclaus, a Cuba. Sense excepció. Potser Antonio López era un d’ells. Amb interrogant. L’esclavitud es va liquidar a Cuba el 1886.

El nostre negrer català es deia Marià Flaquer i Artigas. Va néixer a Torredembarra, una vila marinera. Es té constància que l’any 1821 l’empresa Marià Flaquer i Fill amb la fragata Merced –un nom ben contradictori— sota les ordres del capità Joan Franujas, va recollir 307 esclaus a l’illa de Zanzíbar, a la costa oriental africana –255 homes i 52 dones–. Mentre els esclaus estaven apilotats al port de Zanzíbar en van morir nou, i set més ho van fer durant el viatge. La fragata arribà al port de l’Havana el 12 d’abril. El preu dels esclaus adults situats a Cuba oscil·lava entre 400 i 500 pesos, i els malalts es venien a meitat de preu.

Marià Flaquer tornà de Cuba amb diners i fou un dels accionistes fundadors del Banc de Barcelona, promogut per Manuel Girona. El seu fill Eduard va establir una fàbrica de teixits de llana i seda a Barcelona i va oblidar els esclaus.

No cal dir que condemno totalment l’esclavatge, però com a historiador recullo el que diuen els catalans del segle XIX. La burgesia catalana estava en general a favor de l’esclavitud. Deien que, de fet, a Barcelona un esclau vivia millor que un obrer industrial, perquè aquest es podia trobar sense feina d’un dia per l’altre, mentre que l’esclau tenia sempre un plat a taula i el mantenien.

Segons un historiador cubà, en els últims anys de l’esclavitud a Cuba, “ser modern” a l’illa s’identificava amb europeu antiesclavista i independentista. A Barcelona es va mantenir l’actitud a favor de l’esclavitud fins a les acaballes del segle XIX. Hi havia famílies burgeses que tenien nens negres com a esclaus, però això no volia dir que els tractessin malament, sinó més aviat que els consideraven com una “cosa” que s’havia de vigilar perquè fes bé la feina. El Círculo Hispano Ultramarino aplegava la majoria dels catalans que havien tornat de Cuba i era clarament proesclavista i racista. Cito un text d’un full de l’esmentat Círculo: “La clase blanca es más inteligente, pero el negro tiene cualidades como la bondad o fidelidad a su amo. La esclavitud ha sido siempre en Cuba el más dulce de los cautiverios.”

Els historiadors hem de fer història i fer-la dintre del marc que li correspon. Aquesta història no justifica en cap cas l’esclavatge, que és el pecat més gran que pot cometre un home civilitzat. Una altra cosa es creure que tots els esclaus negres eren tractats com els de La cabana de l’oncle Tom, el llibre publicat el 1852 per l’autora Harriet Beecher Stowe.