“La nostra fortalesa passa per ser un ‘hub’ integrador de diferents disciplines”

Els engi­nyers duem l’ADN de la indústria a la sang, però aquesta ha can­viat molt en els últims anys. Ara en tenim una de nova, la indústria 4.0, que tindrà un paper deci­siu en el futurs. D’altra banda, els engi­nyers indus­tri­als tam­poc no són els matei­xos de fa 40 anys, perquè les fron­te­res entre indústria i ser­veis s’han difu­mi­nat. Ara hi ha molta indústria dedi­cada als ser­veis. Ens hem d’adap­tar a aquest nou món i a aquesta nova indústria. Aquest és un dels qua­tre can­vis fona­men­tals que ha vis­cut el col·legi en els últims anys.

Els can­vis regu­la­to­ris també ens van sac­se­jar molt. En plena crisi finan­cera, Europa va libe­ra­lit­zar els visats, un tràmit a través del qual el col·legi donava fe que els pro­jec­tes indus­tri­als esta­ven fets per un col·legiat, per un pro­fes­si­o­nal reco­ne­gut. Dei­xar de ser obli­ga­tori, va supo­sar una reducció dràstica dels nos­tres ingres­sos.

El COEIC segueix incre­men­tant els visats però perquè aporta valor, no perquè sigui una obli­gació.

Nosal­tres ens basàvem en una titu­lació única i Bolo­nya ens ha por­tat una diver­si­tat que ja fa temps que inte­grem, man­te­nint un con­tacte per­ma­nent amb les esco­les d’engi­nye­ria. Bolo­nya és la for­mació de base.

El futur no és la titu­lació, és la car­rera pro­fes­si­o­nal. Abans el títol era reco­ne­gut arreu. Ara, la titu­lació ens situa en el punt zero i la nos­tra feina és acom­pa­nyar el pro­fes­si­o­nal durant tota la seva vida. El títol és un punt de par­tida però allò impor­tant és què farà la per­sona amb el títol i com el col·lec­tiu l’ajuda. Per això totes les engi­nye­ries con­jun­ta­ment van crear l’AQP (Agència de Qua­li­fi­cació Pro­fes­si­o­nal), per homo­lo­gar les titu­la­ci­ons. A finals de març vam sig­nar l’homo­lo­gació amb Holanda i a hores d’ara estem bus­cant aquesta equi­valència amb altres països euro­peus.

Mar­xar fora no és un pro­blema, és una opor­tu­ni­tat pro­fes­si­o­nal. El nos­tre pro­blema no és tro­bar feina, i la prova és que l’atur que patim és només del 4%, sinó la situ­ació en què es troba l’engi­nyer després de cinc o deu anys d’haver aca­bat els estu­dis. El col·legi ha de recla­mar que els pro­fes­si­o­nals que s’han for­mat dura­ment tin­guin una recom­pensa pro­fes­si­o­nal al cap d’uns anys. I per això hem de ser influ­en­ci­a­dors.

Volem fer del COEIC un punt de tro­bada entre els col·legi­ats i el món exte­rior, un hub on con­ver­gei­xin dis­ci­pli­nes de pro­fes­si­o­nals ali­ens al sec­tor però rela­ci­o­nats o interes­sats en ell. El col·legi ha de ser cata­lit­za­dor i impul­sor, i en cap cas exclo­ent. Aquest és el canvi i la diferència entre el Col·legi de Cata­lu­nya i altres d’arreu de l’Estat. Nosal­tres veiem el món amb men­ta­li­tat euro­pea.

Els engi­nyers no ens venem prou, però en canvi som deter­mi­nants en l’evo­lució de la soci­e­tat. Hauríem de ser més atrac­tius i arri­bar als joves de secundària. Pel que fa al nom­bre de dones, crec que el canvi és cul­tu­ral i l’hem de fer tots. Tan­ma­teix, tenim per­cen­tat­ges molt simi­lars als euro­peus. A hores d’ara, un 17% del col·lec­tiu són dones i en espe­ci­a­li­tats com l’agrònoma, arri­ben al 22%.