Tot ple­gat no és cap sor­presa: que sem­pre hi ha algú que escolta tot el que diem a inter­net, no tenim secrets. I també sabíem que la majo­ria del que ens arriba per les xar­xes és pro­pa­ganda: mis­sat­ges interes­sats, con­tes de fades o de ter­ror per ven­dre cer­tes idees. Però el còctel és explo­siu quan les pel·lícules que ens expli­quen es poden diri­gir amb una pre­cisió tan exa­ge­rada que arribi a donar les elec­ci­ons al can­di­dat que com­pri millor les dades. I encara pit­jor, que hi hagi empre­ses, com Cam­bridge Analy­tica o Face­book, que tin­guin exclu­si­va­ment aquest model de negoci: explo­tar les nos­tres dades con­fi­den­ci­als. La llàstima, però, és que aquest cop és notícia només per una raó: perquè és la pri­mera vegada. Anem a un futur on això és repe­tirà d’una forma tan habi­tual que dei­xarà fins i tot d’interes­sar-nos. I és que ara ens escan­da­litza que algú pugui saber el que votem només seguint el ras­tre de likes que dei­xem a Face­book, però el fet és que hi ha qui es juga la vida en situ­a­ci­ons impos­si­bles només per acu­mu­lar alguns likes de més. Què els importa, ales­ho­res, el que es pugui fer amb la seva infor­mació con­fi­den­cial algú que no conei­xen de res? Però el més curiós de tot és l’impuls pro­fun­da­ment humà que hi ha al dar­rere d’aquesta pulsió tan primària de donar l’apro­vació o bus­car-la impul­si­va­ment, i és la neces­si­tat de sen­tir-se part del grup, de dir als altres que ens agra­den i que ens ho diguin a nosal­tres. I és que de fet el fac­tor social i la col·labo­ració entre grups humans és un dels trets més específics de la nos­tra adap­tació evo­lu­tiva al món que ens envolta, però el cas és que, en mans d’alguns indi­vi­dus o grups, cer­tes eines explo­ten de forma tre­men­da­ment pode­rosa la nos­tra neces­si­tat de caliu social. Al final és com si a l’huma­noide de 2001. Una Odi­sea a l’espai algú li hagués donat el coman­da­ment d’una immensa con­sola on pot con­tro­lar a distància la volun­tat de tots els seus sem­blants. Tro­ba­rem la forma d’atu­rar l’espi­ral? O esde­vin­drem tots tite­lles d’un ordi­na­dor para­noide com el de la pel·lícula, en HAL 9000? Ho podem inten­tar ima­gi­nar, però com diu Art­hur C. Clarke al pròleg del mateix lli­bre: “Recor­deu, si us plau, que aquesta només és una obra de ficció. La veri­tat, com sem­pre, serà molt més extra­or­dinària.”