opinio

‘Skin in the game’ o actuar jugant-se allò que és propi

He de reconèixer que a l’escriure aquestes notes encara soc tot just a la meitat del nou llibre de Nassim Taleb, publicat fa només uns dies, Skin in the game, hidden assymmetries in daily life. Una aportació més a la seva multilogia Incerto, en la qual, entre d’altres, trobem els best sellers El cigne negre i Antifràgil.

Ja des de les primeres pàgines del nou llibre se’ns presenta el Taleb més suggeridor, com sempre contra el pensament i les certeses dominants, amb el fil conductor iniciat a Fooled by randomness (Enganyat per l’aleatorietat), en el qual regirava l’estadística convencional i que després aprofundiria en El cigne negre, on es remarcaven aquells esdeveniments rars però de gran impacte, denunciant el frau intel·lectual de tractar d’explicar-los amb posterioritat quan són inpredictius i ens generen fragilitat. A Antifràgil, donant una certa solució al problema del llibre anterior, descrivia amb aquest concepte la reacció positiva que pot aparèixer amb el desordre i la variabilitat.

Skin in the game tracta de la incertesa i la dubtosa credibilitat del coneixement, provocada sobretot per l’asimetria informativa i de responsabilitats, i per la manca de reciprocitat en les transaccions d’aquest coneixement i, per tant, en les comercials i financeres. Taleb ens fa veure aquells casos en què l’expert o el consultor no s’hi juga res amb les seves recomanacions. Molt clar en els polítics, sempre prenent decisions sobre els diners i el benestar dels altres, rarament comprometent allò que és seu. Per als analistes i assessors financers, un aforisme clar: “No m’expliquis el que penses, només digue’m què tens invertit a la teva cartera d’inversió”. En síntesi, la pràctica per sobre de la teoria i el món real per sobre de l’acadèmic; la recompensa només si s’assumeixen també els riscos; i la simetria en la informació com a exigència ètica i de justícia en les transaccions.

Un taleb crític.

En aquest llibre Taleb és com sempre molt crític amb els seus, acadèmics, economistes, financers no emprenedors i, especialment, intel·lectuals, quan no tenen -quasi sempre- skin in the game. Sobretot maleeix els abusos comesos pels bancs i per l’administració que els donava suport, abans i durant la crisi. L’arquetip, Robert Rubin, que fou secretari del Tresor d’Obama i, per tant, salvador del sistema bancari amb diners del contribuent, després de rebre ell 120 milions de dòlars en bons del Citybank tot just abans de destapar-se la crisi. La visió no intervencionista de Taleb es revela en citar aquesta manca de “jugar-se o arriscar el seu propi patrimoni” (tot el contrari!) i salvar institucions que per la seva incompetència s’haurien de deixar caure totes (com en el cas de Lehman). És curiós que en aquesta crítica al salvament o ajuda als bancs privats, només coincideixin els antisistema i els liberals coherents com Taleb (ell no voldria ser encasellat en aquest terme). De fet, segueix, el gran perjudicat d’aquesta intervenció ha estat el lliure mercat que ha rebut equivocadament les culpes de l’actuació dels governs a través dels seus mecanismes (intervencionistes) de resolució i rescat (bailout) bancaris.

El gran atractiu de Taleb, en aquest i en els seus llibres anteriors, és la seva facilitat per fer-nos trobar referències actuals i properes a través de la lectura de les seves obres i Skin in the game no és una excepció, ben al contrari. En les primeres cent pàgines l’autor ja ens dona material consistent per a una anàlisi millorada de, per exemple, la dificultat que té un estalviador inversor en moure’s en un sistema replet de conflictes d’interès, de retribucions desmesurades a l’oferta, tenint en compte que qui assumeix tots els riscos és el client, amb costos molt elevats per un coneixement i per un assessorament, que usualment no comporta per als emissors d’aquests consells jugar-se el seu propi patrimoni.

Què dir de l’escenari polític i de la permanent impunitat del sistema representatiu en relació als efectes nocius de les decisions (i les no decisions) sobre polítiques públiques? En l’actual cas català potser podríem trobar una excepció en un dels dos bàndols confrontats. Mentre la passivitat del govern central que ha encrespat el problema sembla quedar impune, els problemes penals dels líders polítics i socials independentistes semblen confirmar que ells sí que havien posat skin in the game (si bé potser no n’eren plenament conscients).

No hem fet aquí ni un petit i innocent spoiler d’aquest llibre al qual em temo que hi tornaré en aquesta columna. Els aviso que pot ser un dels llibres de l’any. Això sí, sempre que estiguin disposats a llegir coses amb gran sentit comú, però de les quals usualment se’n parla de forma completament oposada a la de Taleb. Val la pena.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.