Opinió

‘Skin in the game’ o actuar jugant-se allò que és propi

He de reconèixer que a l’escriure aques­tes notes encara soc tot just a la mei­tat del nou lli­bre de Nas­sim Taleb, publi­cat fa només uns dies, Skin in the game, hid­den assym­me­tries in daily life. Una apor­tació més a la seva mul­ti­lo­gia Incerto, en la qual, entre d’altres, tro­bem els best sellers El cigne negre i Antifràgil.

Ja des de les pri­me­res pàgines del nou lli­bre se’ns pre­senta el Taleb més sug­ge­ri­dor, com sem­pre con­tra el pen­sa­ment i les cer­te­ses domi­nants, amb el fil con­duc­tor ini­ciat a Foo­led by ran­dom­ness (Enga­nyat per l’ale­a­to­ri­e­tat), en el qual regi­rava l’estadística con­ven­ci­o­nal i que després apro­fun­di­ria en El cigne negre, on es remar­ca­ven aquells esde­ve­ni­ments rars però de gran impacte, denun­ci­ant el frau intel·lec­tual de trac­tar d’expli­car-los amb poste­ri­o­ri­tat quan són inpre­dic­tius i ens gene­ren fra­gi­li­tat. A Antifràgil, donant una certa solució al pro­blema del lli­bre ante­rior, des­cri­via amb aquest con­cepte la reacció posi­tiva que pot aparèixer amb el desor­dre i la vari­a­bi­li­tat.

Skin in the game tracta de la incer­tesa i la dub­tosa cre­di­bi­li­tat del conei­xe­ment, pro­vo­cada sobre­tot per l’asi­me­tria infor­ma­tiva i de res­pon­sa­bi­li­tats, i per la manca de reci­pro­ci­tat en les transac­ci­ons d’aquest conei­xe­ment i, per tant, en les comer­ci­als i finan­ce­res. Taleb ens fa veure aquells casos en què l’expert o el con­sul­tor no s’hi juga res amb les seves reco­ma­na­ci­ons. Molt clar en els polítics, sem­pre pre­nent deci­si­ons sobre els diners i el benes­tar dels altres, rara­ment com­pro­me­tent allò que és seu. Per als ana­lis­tes i asses­sors finan­cers, un afo­risme clar: “No m’expli­quis el que pen­ses, només digue’m què tens inver­tit a la teva car­tera d’inversió”. En síntesi, la pràctica per sobre de la teo­ria i el món real per sobre de l’acadèmic; la recom­pensa només si s’assu­mei­xen també els ris­cos; i la sime­tria en la infor­mació com a exigència ètica i de justícia en les transac­ci­ons.

Un taleb crític.

En aquest lli­bre Taleb és com sem­pre molt crític amb els seus, acadèmics, eco­no­mis­tes, finan­cers no empre­ne­dors i, espe­ci­al­ment, intel·lec­tu­als, quan no tenen -quasi sem­pre- skin in the game. Sobre­tot male­eix els abu­sos come­sos pels bancs i per l’admi­nis­tració que els donava suport, abans i durant la crisi. L’arque­tip, Robert Rubin, que fou secre­tari del Tre­sor d’Obama i, per tant, sal­va­dor del sis­tema ban­cari amb diners del con­tri­bu­ent, després de rebre ell 120 mili­ons de dòlars en bons del City­bank tot just abans de des­ta­par-se la crisi. La visió no inter­ven­ci­o­nista de Taleb es revela en citar aquesta manca de “jugar-se o arris­car el seu propi patri­moni” (tot el con­trari!) i sal­var ins­ti­tu­ci­ons que per la seva incom­petència s’hau­rien de dei­xar caure totes (com en el cas de Leh­man). És curiós que en aquesta crítica al sal­va­ment o ajuda als bancs pri­vats, només coin­ci­dei­xin els anti­sis­tema i els libe­rals cohe­rents com Taleb (ell no vol­dria ser enca­se­llat en aquest terme). De fet, segueix, el gran per­ju­di­cat d’aquesta inter­venció ha estat el lliure mer­cat que ha rebut equi­vo­ca­da­ment les cul­pes de l’actu­ació dels governs a través dels seus meca­nis­mes (inter­ven­ci­o­nis­tes) de reso­lució i res­cat (bai­lout) ban­ca­ris.

El gran atrac­tiu de Taleb, en aquest i en els seus lli­bres ante­ri­ors, és la seva faci­li­tat per fer-nos tro­bar referències actu­als i pro­pe­res a través de la lec­tura de les seves obres i Skin in the game no és una excepció, ben al con­trari. En les pri­me­res cent pàgines l’autor ja ens dona mate­rial con­sis­tent per a una anàlisi millo­rada de, per exem­ple, la difi­cul­tat que té un estal­vi­a­dor inver­sor en moure’s en un sis­tema replet de con­flic­tes d’interès, de retri­bu­ci­ons des­me­su­ra­des a l’oferta, tenint en compte que qui assu­meix tots els ris­cos és el cli­ent, amb cos­tos molt ele­vats per un conei­xe­ment i per un asses­so­ra­ment, que usu­al­ment no com­porta per als emis­sors d’aquests con­sells jugar-se el seu propi patri­moni.

Què dir de l’esce­nari polític i de la per­ma­nent impu­ni­tat del sis­tema repre­sen­ta­tiu en relació als efec­tes nocius de les deci­si­ons (i les no deci­si­ons) sobre polítiques públi­ques? En l’actual cas català pot­ser podríem tro­bar una excepció en un dels dos bàndols con­fron­tats. Men­tre la pas­si­vi­tat del govern cen­tral que ha encres­pat el pro­blema sem­bla que­dar impune, els pro­ble­mes penals dels líders polítics i soci­als inde­pen­den­tis­tes sem­blen con­fir­mar que ells sí que havien posat skin in the game (si bé pot­ser no n’eren ple­na­ment cons­ci­ents).

No hem fet aquí ni un petit i inno­cent spoi­ler d’aquest lli­bre al qual em temo que hi tor­naré en aquesta columna. Els aviso que pot ser un dels lli­bres de l’any. Això sí, sem­pre que esti­guin dis­po­sats a lle­gir coses amb gran sen­tit comú, però de les quals usu­al­ment se’n parla de forma com­ple­ta­ment opo­sada a la de Taleb. Val la pena.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.