És cada vegada més evi­dent l’interès que els fons sobi­rans d’arreu estan dipo­si­tant en l’eco­no­mia espa­nyola, tot cer­cant, a banda de veri­ta­bles gan­gues, real­ment fàcils de tro­bar en una eco­no­mia que no acaba de tan­car les feri­des de la crisi, posi­ci­ons estratègiques, ja que des de l’Estat espa­nyol es pot fer el salt de l’Atlàntic, cap als lla­mi­ners mer­cats de Lla­ti­noamèrica.

L’any 2017, tal com informa un estudi sobre vehi­cles d’inversió de pro­pi­e­tat esta­tal que publi­quen IE Busi­ness School i l’Ins­ti­tut Espa­nyol de Comerç Exte­rior (ICEX), els fons acu­mu­len a l’Estat espa­nyol inver­si­ons per valor de 36.400 mili­ons d’euros. Els dos dar­rers anys han estat prou actius: el 2016, van pro­ta­go­nit­zar ope­ra­ci­ons cor­po­ra­ti­ves per valor de 2.600 mili­ons d’euros, un 53% més que el 2015, men­tre que al 2017, fins al setem­bre, dels 4.380 mili­ons d’euros inver­tits en pri­vate equity i ven­ture capi­tal, el 71% va ser a càrrec de fons inter­na­ci­o­nals.

Però què estan cer­cant real­ment a l’Estat espa­nyol, opor­tu­ni­tats de mer­cat o alguna cosa més? Els autors de l’estudi esmen­tat asse­nya­len que a l’Estat espa­nyol, els fons tro­ben opor­tu­ni­tats de forma bas­tant horit­zon­tal i que encara es cer­quen actius valu­o­sos a preus depri­mits, com en temps de la crisi, però hi ha altres raons.

Per a l’experta Ruth Agui­lera, pro­fes­sora del depar­ta­ment de Direcció Gene­ral i Estratègia d’Esade, “abans, les bones con­di­ci­ons de nego­ci­ació, atesa la pre­ca­ri­e­tat de la situ­ació d’Espa­nya, ho podien haver expli­cat.” Posa d’exem­ple el cas d’IPIC, fons sobirà d’Abu Dabi que inver­teix pre­fe­rent­ment en el sec­tor petro­lier, que va adqui­rir Cepsa en el moment més cru de la crisi a l’Estat espa­nyol, el 2010, dins d’una estratègia con­tra cicles i de llarg ter­mini. Tan­ma­teix, afirma, “ara mateix, un fet clau que fa que les empre­ses espa­nyo­les siguin atrac­ti­ves per als fons és la seva vin­cu­lació amb Amèrica Lla­tina”. A més, “els fons han inver­tit en hotels, a causa de la força del sec­tor turístic. També hi ha inver­si­ons en el sec­tor indus­trial, sobre­tot en gestió de ports i con­te­ni­dors”. I també tro­baríem exem­ples de vehi­cles esta­tals que cer­quen conei­xe­ment, com el fons de Bah­rein, que va com­prar el 49% d’Ale­as­tur, empresa astu­ri­ana d’alu­mini, per poder desen­vo­lu­par el sec­tor al seu país.

Han estat espe­ci­al­ment actius a l’Estat espa­nyol el Fons de Pen­si­ons de Noru­ega, el d’Oman, Abu Dhabi, Xina, etcètera. Una qüestió que sor­geix és si és inqüesti­o­na­ble­ment posi­tiva una exces­siva presència de fons sobi­rans a l’eco­no­mia d’un país. Per a la pro­fes­sora Agui­lera, “el risc que es pot veure és que, en gene­ral, els fons sobi­rans no són gaire trans­pa­rents i, fins i tot, de vega­des, són difícils de pre­veure, amb la qual cosa poden por­tar incer­tesa, si se’n depèn molt”.

Amb tot, poden tenir un efecte benèfic en el bon govern de les empre­ses. Per a Agui­lera, “tot estu­di­ant les inver­si­ons del fons sobirà de Noru­ega arreu del món, hem vist que quan inver­teix en una empresa, al cap de dos anys el govern cor­po­ra­tiu millora, amb més inde­pendència del con­sell d’admi­nis­tració, per exem­ple”. Cal dir que el fons noruec és con­si­de­rat el més trans­pa­rent dels vehi­cles esta­tals, en un con­text d’ins­ti­tu­ci­ons que des­ta­quen, pre­ci­sa­ment, per la seva opa­ci­tat.

Una de les tendències que s’obser­ven és una cada vegada més pro­fes­si­o­na­lit­zació dels fons, que els duu a fer més ope­ra­ci­ons de manera directa, sense socis. Per a Ruth Agui­lera, és clar que “ara, en lloc de sub­con­trac­tar els asset mana­gers, els fons han desen­vo­lu­pat els seus pro­pis equips, amb pro­fes­si­o­nals que con­trac­ten perquè inver­tei­xin direc­ta­ment en com­pa­nyies, i que cada vegada són més actius en inver­si­ons més com­ple­xes”.

En gene­ral, tant al mer­cat espa­nyol com arreu, s’està evi­den­ci­ant una certa pre­ferència dels fons pel sec­tor immo­bi­li­ari i les start-ups.A parer de Ruth Agui­lera, “pel que fa a les start-ups, en ser inver­si­ons a llarg ter­mini, l’interès d’aquests vehi­cles d’inversió és cap­tu­rar el valor durant les pri­me­res fases del crei­xe­ment de l’start up. Quant a l’immo­bi­li­ari, l’impor­tant és el retorn, que és esta­ble, i l’ori­en­tació, al llarg ter­mini”.

En el pano­rama mun­dial, tot i que el fons de Noru­ega segueix sent el líder indis­cu­ti­ble, amb més d’un bilió de dòlars en inver­si­ons, el país real­ment més actiu és Xina, amb qua­tre fons sobi­rans en el top 10 mun­dial, tots amb actius per damunt dels 300.000 mili­ons de dòlars. Va ser el fons China Invest­ment Cor­po­ra­tion el que va pro­ta­go­nit­zar el 2017 la més gran ope­ració de la història en el sec­tor immo­bi­li­ari, amb la com­pra, per 14.000 mili­ons, de Logi­cor, un gegant de la logística. Aquest dina­misme té una expli­cació per a Ruth Agui­lera: “Els fons són un vehi­cle estratègic d’inversió a l’exte­rior. De fet, el fons sobirà més actiu de Xina, CIC, és pre­ci­sa­ment l’encar­re­gat de con­tro­lar acci­o­na­ri­al­ment els més grans bancs públics de Xina, amb la qual cosa el seu impacte domèstic és gegantí.” Alhora, diu, “el mateix CIC ha creat diver­sos vehi­cles finan­cers, bàsica­ment sub­sidiàries, per inver­tir a l’estran­ger de manera directa, via Hong Kong, en immo­bi­li­ari, infra­es­truc­tu­res i tec­no­lo­gia”. És clar que el model de capi­ta­lisme d’estat de Xina imposa mol­tes res­tric­ci­ons a la resta d’inver­sors, cosa que bene­fi­cia els ins­tru­ments d’estat i, a més, el mer­cat domèstic ofe­reix retorns més aviat migrats. També cal remar­car, com ho fa la pro­fes­sora d’Esade, que aquest interès per la inversió exte­rior ve donat per les enor­mes reser­ves de divi­ses de Xina, que cal col·locar en mer­cats més ren­di­bles que la renda fixa.

Tot i que el pro­ta­go­nisme xinès ara és indis­cu­ti­ble, cal parar atenció, perquè aviat els focus se’ls pot endur l’Aràbia Sau­dita, que vol poten­ciar el seu Public Invest­ment Fund (PIF) injec­tant-li 40.000 mili­ons de dòlars per crear el més gran fons de capi­tal risc del món, Vision Fund. Els 92 fons sobi­rans actius al món ja ges­ti­o­nen 7,5 bili­ons de dòlars, la xifra més gran mai asso­lida per aquests fons pro­pi­e­tat dels governs. Que n’hi hagi molt, no vol dir que en el capi­ta­lisme d’estat hi hagi un repar­ti­ment equi­ta­tiu del pastís, ja que els deu fons més grans acu­mu­len gai­rebé el 75% dels actius.