Gran angular

La cotilla del deute municipal

Els ajuntaments recorren a l’astúcia per superar la restricció en endeutament

La tutela en el deute dificulta la remunicipalització de serveis

Els ajuntaments han hagut d’exercir el paper d’alumne modèlic entre les administracions a l’hora de contenir i reduir el deute. Tanmateix, ha estat molt a desgrat seu, atès que les cotilles imposades des del govern central per no estirar més el braç que la màniga eren en realitat intromissions intolerables en l’autonomia dels poders locals. Però sempre hi ha vies per escapolir-se d’aquesta escomesa.

Són coses del cicle electoral. Si fins ara el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, asfixiava els ajuntaments amb la seva doctrina de l’estalvi, aquella que diu que si un ajuntament supera els ingressos previstos, aquest superàvit s’ha de dedicar preferentment a amortitzar deute futur, és possible que aviat hi hagi un acord perquè els ajuntaments puguin reinvertir els 5.000 milions de superàvit que van assolir el 2017 en obres que puguin lluir amb vista a les eleccions municipals del 2019. Això sí, els nous criteris, que es materialitzarien en un Decret Llei, han d’avantposar la voluntat de reduir el deute, l’obsessió que el ministre ha materialitzat a través del que s’ha anomenat lleis Montoro, és a dir, la Llei d’Estabilitat Pressupostària i l’LRSAL (Llei de Reforma i Sostenibilitat de les Administracions Locals). Com explica Iolanda Fresnillo, portaveu de la plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, “la cotilla legislativa de Montoro ha limitat enormement l’autonomia municipal i posa importants obstacles a processos de transformació com la (re)municipalització de serveis públics, la inversió pública per abordar els reptes de l’habitatge, la reindustrialització o la transició energètica.”

“Financerament supertutelats”, expressa José Téllez, tinent d’alcalde de Badalona i regidor de l’àrea financera, per descriure l’efecte de les lleis Montoro. “Exigeixen als ajuntaments condicions de control de la despesa que no s’autoimposa el govern central per complir amb els límits de dèficit que imposa la UE.” Com afegeix, “molts ajuntaments no poden créixer en despesa sobre els límits que marca el govern central, si tenen una previsió d’augment dels ingressos no poden incorporar-ho al pressupost municipal”. Aquestes regles del joc discutibles “ens afecten, per exemple, en la nostra gestió dels recursos humans, ens limita la taxa de reposició i no podem crear nous llocs de feina”.

Ajuntaments com Badalona han hagut de recórrer a l’astúcia per poder fer realment política. Com relata José Téllez, “en el ple anticipem pagament del deute i, d’altra banda, comprem deute pel mateix valor. Ens ho han permès fer perquè el deute amortitzat era a un interès molt alt, del 3%, mentre que el nou ja és al 0,8%”. D’aquesta manera, Badalona ha pogut destinar part important dels 21 milions de superàvit del 2016 a despeses socials, com habitatges o un nou equipament cultural. Com assenyala Téllez, “hem hagut de fer-ho així per trobar escletxes a la llei Montoro. Creiem que l’endeutament per se no és dolent, ho és per fer un aeroport, però no per fer habitatge social”. Altres ajuntaments, com Barcelona, han ultrapassat el sostre de despesa modificant el pressupost mitjançant el pla econòmic i financer (PEF), eina que la llei preveu per autoritzar increments de la despesa dels ajuntaments per cobrir necessitats ciutadanes. Control financer, ergo control polític. En opinió de José Téllez, “si un ajuntament té la voluntat de remunicipalitzar un servei, ho ha de justificar amb números, i aquesta tutela ho fa difícil. Amb les lleis Montoro, el més fàcil és lliurar la gestió dels serveis socials al sector privat”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a