Opinió

‘Design Thinking’ a l’escola

Els estudiants necessiten tenir la sensació que poden canviar el món i fer propostes atrevides. És el que el cèlebre psicòleg de Stanford Albert Bandura va anomenar “mestratge guiat”

Quan aquest arti­cle surti publi­cat fal­ta­ran poquets dies per a la cele­bració de les Cre­a­ti­va­tion Talks a Girona. Us he par­lat alguna vegada de la “cre­a­ti­vació”, una mes­cla intel·ligent entre cre­a­ti­vi­tat i inno­vació ins­pi­rada per Josep Laga­res a Metal­qui­mia. Aquest any hi par­ti­ci­paré, amb el Miquel Àngel Oliva, i par­la­rem del Design thinking com a mètode d’ense­nya­ment, tant a les esco­les de primària com de secundària i a la uni­ver­si­tat. Crec que és una eina impor­tant que pot con­tri­buir a la tan comen­tada reno­vació pedagògica.

En efecte, dar­re­ra­ment s’ha par­lat molt de la crisi de l’escola tal com l’hem entesa sem­pre. Hi ha un acord impor­tant res­pecte a la neces­si­tat de can­viar el model tra­di­ci­o­nal d’apre­nen­tatge per un altre més adap­tat als temps que cor­ren. Subs­ti­tuir, per exem­ple, les res­pos­tes per les pre­gun­tes. Diuen que la gent més cre­a­tiva és la que, sobre­tot, plan­teja bones pre­gun­tes i, tot expe­ri­men­tant, intenta tro­bar res­pos­tes.

Explo­rar.

Cal fer de l’alumne, per tant, l’autèntic pro­ta­go­nista de l’ense­nya­ment. I això no vol dir de cap manera que els pro­fes­sors que­din en segon lloc. Però sí que s’han d’obli­dar de les lliçons magis­trals i dels exàmens de pura memòria i com­pren­dre que quan real­ment apre­nem és quan explo­rem de bona gana i donem sor­tida a la nos­tra curi­o­si­tat innata. La memo­rit­zació amb moti­vació és molt més sòlida.

El design thinking per­met escol­tar els altres, apren­dre’n coses, fer-se pre­gun­tes impor­tants, inten­tar res­pon­dre-les i gene­rar solu­ci­ons que puguin ser pro­to­ti­pa­des i posa­des a dis­po­sició de les per­so­nes per a qui estem tre­ba­llant, en un cicle de retro­a­li­men­tació que es nodreix de la interacció i de l’inter­canvi d’idees. És una meto­do­lo­gia intel·ligent, ins­pi­rada en el mètode científic i que, a més, incor­pora conei­xe­ments pro­vi­nents de les ciències soci­als: antro­po­lo­gia, psi­co­lo­gia, etc.

Auto­e­ficàcia.

Els estu­di­ants neces­si­ten tenir la sen­sació que poden can­viar el món i fer pro­pos­tes atre­vi­des. És el que el cèlebre psicòleg de Stan­ford Albert Ban­dura va ano­me­nar “mes­tratge guiat”, que s’obté a par­tir de l’auto­e­ficàcia, és a dir, el con­ven­ci­ment de poder fer coses grans i útils. Això és el que l’escola hau­ria de pro­cu­rar: ins­pi­rar ciu­ta­dans lliu­res, crítics i amb la màxima capa­ci­tat cre­a­tiva.

Els punts clau del design thinking són l’empa­tia i el pro­to­ti­pat. Ima­gi­nem-nos que en una classe de primària for­mem cinc grups d’alum­nes amb l’objec­tiu de rein­ven­tar, per exem­ple, els senyals de trànsit. Cal­dria que sor­tis­sin al car­rer i entre­vis­tes­sin uns quants ciu­ta­dans sobre el que pen­sen del tema. Tot seguit, després de con­si­de­rar el que han après, hau­rien de gene­rar idees radi­cals per tal de millo­rar l’actual senyalística, tot pro­to­ti­pant les millors idees de cada equip i tes­tant-les per veure si fun­ci­o­nen o no.

Segur que tindríem sor­pre­ses. Hi ha coses que sem­bla que ja esti­guin bé i que segur que són sus­cep­ti­bles de mol­tes millo­res. O és que pot­ser us fixeu molt en els senyals de trànsit que us tro­beu quan conduïu? El pro­blema, per començar, és que n’hi ha massa...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.