opinio

‘Design Thinking’ a l’escola

Els estudiants necessiten tenir la sensació que poden canviar el món i fer propostes atrevides. És el que el cèlebre psicòleg de Stanford Albert Bandura va anomenar “mestratge guiat”

Quan aquest article surti publicat faltaran poquets dies per a la celebració de les Creativation Talks a Girona. Us he parlat alguna vegada de la “creativació”, una mescla intel·ligent entre creativitat i innovació inspirada per Josep Lagares a Metalquimia. Aquest any hi participaré, amb el Miquel Àngel Oliva, i parlarem del Design thinking com a mètode d’ensenyament, tant a les escoles de primària com de secundària i a la universitat. Crec que és una eina important que pot contribuir a la tan comentada renovació pedagògica.

En efecte, darrerament s’ha parlat molt de la crisi de l’escola tal com l’hem entesa sempre. Hi ha un acord important respecte a la necessitat de canviar el model tradicional d’aprenentatge per un altre més adaptat als temps que corren. Substituir, per exemple, les respostes per les preguntes. Diuen que la gent més creativa és la que, sobretot, planteja bones preguntes i, tot experimentant, intenta trobar respostes.

Explorar.

Cal fer de l’alumne, per tant, l’autèntic protagonista de l’ensenyament. I això no vol dir de cap manera que els professors quedin en segon lloc. Però sí que s’han d’oblidar de les lliçons magistrals i dels exàmens de pura memòria i comprendre que quan realment aprenem és quan explorem de bona gana i donem sortida a la nostra curiositat innata. La memorització amb motivació és molt més sòlida.

El design thinking permet escoltar els altres, aprendre’n coses, fer-se preguntes importants, intentar respondre-les i generar solucions que puguin ser prototipades i posades a disposició de les persones per a qui estem treballant, en un cicle de retroalimentació que es nodreix de la interacció i de l’intercanvi d’idees. És una metodologia intel·ligent, inspirada en el mètode científic i que, a més, incorpora coneixements provinents de les ciències socials: antropologia, psicologia, etc.

Autoeficàcia.

Els estudiants necessiten tenir la sensació que poden canviar el món i fer propostes atrevides. És el que el cèlebre psicòleg de Stanford Albert Bandura va anomenar “mestratge guiat”, que s’obté a partir de l’autoeficàcia, és a dir, el convenciment de poder fer coses grans i útils. Això és el que l’escola hauria de procurar: inspirar ciutadans lliures, crítics i amb la màxima capacitat creativa.

Els punts clau del design thinking són l’empatia i el prototipat. Imaginem-nos que en una classe de primària formem cinc grups d’alumnes amb l’objectiu de reinventar, per exemple, els senyals de trànsit. Caldria que sortissin al carrer i entrevistessin uns quants ciutadans sobre el que pensen del tema. Tot seguit, després de considerar el que han après, haurien de generar idees radicals per tal de millorar l’actual senyalística, tot prototipant les millors idees de cada equip i testant-les per veure si funcionen o no.

Segur que tindríem sorpreses. Hi ha coses que sembla que ja estiguin bé i que segur que són susceptibles de moltes millores. O és que potser us fixeu molt en els senyals de trànsit que us trobeu quan conduïu? El problema, per començar, és que n’hi ha massa...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.