DE MEMÒRIA
Catalunya es reinventa 3 cops
Catalunya (com Escòcia, per exemple) s’ha reinventat algunes vegades. Es va autodefinir amb la revolució industrial dels segles XIII i XIV, amb drassanes, llotges, molins i fargues. Creant, en el pla polític, la primera confederació de la història (vegeu “Confederation”, Viquipèdia).
En els segles XVI i XVII, Catalunya es va reinventar per primera vegada. Hi van confluir: 1) les masies, possibles per a l’èxit relatiu del Sindicat Remença, que faran dir, el 1685, que Catalunya és “una ciutat continuada”; 2) els inicis de la connexió amb Amèrica i de l’intercanvi colombí; 3) l’augment dels recursos i l’acció de la Generalitat (amb, simbòlicament, la nova façana de la plaça de Sant Jaume); 4) els llibres impresos (per exemple, les edicions del 1540 de les constitucions o d’un diccionari alemany-català del 1502).
La societat catalana es va reinventar -per segon cop- amb les revolucions industrials del XIX i primer terç del XX. Amb els vapors, les fàbriques de riu, les dinamos, els telers semi-automàtics, la maquinista, l’electroquímia, les diligències i els inicis de la indústria de l’automòbil, la fotografia, el cinema i la ràdio, més: els cellers, les caves i les fàbriques de taps de suro. Amb el suport, imprescindible, de la Mancomunitat (1914-1924) i de la Generalitat (1931-39). I, gràcies, al moviment de la renovació pedagògica (incloses les acadèmies de pis que tant van entusiasmar Anton Sieberer).
Catalunya es va tornar a reinventar -per tercera vegada- a partir del 1977-1980, de la revolució digital i la segona globalització. Ara, s’hi sumen:
1) la difusió de la revolució agroalimentària (iniciada el 1920-37), amb multinacionals que van des de la producció de llavors (Fitó) i de plançons, fins a la producció massiva d’oli i de fruits secs (Borges), de iogurts (Danone), de pre-cuinats (Agrolimen, Europastry, Tarradellas), o el salt de l’alta gastronomia (Ruscalleda a Tòquio, Adrià a Harvard). I, alimentant cada dia, segons va calcular Jordi Peix, uns 10 milions de persones.
2) El disseny i la comercialització arreu del món d’una moda jove i urbana (Mango, Custo, Desigual, la meitat d’Inditex). Des de la recuperació de les espardenyes (Castanyer), de les mantellines (Andrés Sardà) i de les blondes (Pronovias) fins a la invenció dels tapaboques (Buff).
3) La creació d’espais físics, els èxits internacionals de l’arquitectura i la construcció. Amb: ciments (Molins), banys (Roca), endolls (Simon), gas (Gas Natural), esmalts (Titan), piscines (Fluidra), tallers de projectes (MBM, Bofill, EMBT, RCR).
4) L’augment de la mobilitat col·lectiva massiva amb empreses públiques (FGC, TMB, Bicing) i privades (Abertis) amb vehicles fabricats a Catalunya (per Alston, SEAT, Nissan) que incorporen peces de multinacionals (Ficosa, Infun, Zanini). Més: moure’s pel mar (amb, per exemple, Patí Vela) o per l’aire (amb els globus de Ultramagic).
5) La universalització de la medicina, amb 7,5 milions de TSI (targetes sanitàries individuals), CAP (centres d’atenció primària), CSM (centres de salut mental), hospitals de dia, una modèlica XHUP (Xarxa d’Hospitals d’Utilització Pública). Més, els avenços en bio-medicina, amb, per exemple, una empresa multinacional de producció d’hemoderivats (Grífols).
Les xarxes
La tercera reinvenció de Catalunya és possible gràcies a la progressiva creació de xarxes de tota mena que utilitzen microprocessadors de tot tipus de textos, d’àudios i de vídeos. Les idees -i els somnis- de la gent del carrer (i de les empreses -grans i petites- que produeixen relats, i ficcions) es poden comunicar, matisar, debatre, combatre, arxivar, reproduir. Són l’avantsala -i l’habitació pròpia- de les desenes de milers de catalans i catalanes que participen en els (múltiples) debats públics.
