Bona part –la major part– del que s’escriu i es publica sobre les nos­tres eco­no­mies/soci­e­tats es fa des de la classe mit­jana. Però aquesta classe no sem­bla que s’interessi gaire per ella mateixa. I sí, en canvi, pels que té per sobre –les bur­ge­sies– i pels que té per sota, l’ano­me­nat històrica­ment pro­le­ta­riat.

Tot i així, alguns epi­so­dis de la llarga tra­jectòria de les clas­ses mit­ja­nes han estat molt estu­di­ats. D’alguns d’aquests epi­so­dis se n’ha anat par­lant a L’Econòmic. La dar­rera vegada, el ter­cer diu­menge de febrer del 2025. Seguim.

12. El 1866, a Andorra, es va apro­var la Nova Reforma. Si feia tres anys que hi vivien (i tenien més de 25 anys) els homes que no eren caps de casa i esta­ven casats amb una pubi­lla podrien votar. Amb aquesta reforma alguns mem­bres de les clas­ses mit­ja­nes andor­ra­nes serien pre­sents al Con­sell Gene­ral del Prin­ci­pat, i als governs de les parròquies.

13. El pro­fes­sor Laureà Figue­rola, nas­cut a Calaf, va ser minis­tre d’Eco­no­mia, a Madrid, del pri­mer govern que, el 1868, fora­gità de l’escena política espa­nyola els Bor­bons. Figue­rola va deci­dir subs­ti­tuir les més de cent mone­des dife­rents que s’encu­nya­ven a l’Estat per una de sola, la pes­seta, d’ori­gen –i de nom– català. Car una pes­seta és una peça petita. Es van fer ser­vir fins al 2002.

14. L’Asso­ci­ació Cata­la­nista d’Excur­si­ons Científiques, cons­tituïda el 1876, va ser més que un club alpi­nista car va tenir una dimensió política espe­cial, i molts dels seus mem­bres van fer pro­pos­tes pràcti­ques de pos­si­bles nous usos d’alguns punts del ter­ri­tori català. I, també, crítiques a les males con­di­ci­ons dels habi­tat­ges obrers d’algu­nes colònies indus­tri­als. El Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya, i molts altres, han tin­gut i tenen el mateix caràcter.

15. El 1879, Gui­llem Cifre, lli­cen­ciat en dret, va posar en fun­ci­o­na­ment a Pollença una escola laica i amb coe­du­cació: la Ins­ti­tució Lliure. L’any següent, va fun­dar una caixa d’estal­vis que podria con­ce­dir crèdits: la Caixa de Pollença. Con­ti­nua fun­ci­o­nant, ara, a les tres illes. Clara Ham­merl, mes­tra, muller de Cifre, va ser, el 1906, la pri­mera dona direc­tora d’una ins­ti­tució finan­cera al sud dels Piri­neus.

16. Pre­o­cu­pat per la crisi del model de família cris­ti­ana tra­di­ci­o­nal, el lli­bre­ter i impres­sor Josep M. Boca­be­lla, cofun­da­dor de l’Asso­ci­ació de Devots de Sant Josep, va deci­dir, el 1882, la cons­trucció d’un tem­ple dedi­cat a fer ben visi­ble una família excep­ci­o­nal: la Sagrada Família. Quan, el 1892, Boca­be­lla va morir, la seva filla única –Fran­cesca– con­tinuà amb la lli­bre­ria, i amb les obres del tem­ple (pro­jec­tat per Gaudí, per encàrrec del seu pare, des del 1883).

17. La invenció de la foto­gra­fia va dis­pa­rar la neces­si­tat de mol­tes per­so­nes –també de les clas­ses mit­ja­nes– per a l’autoi­den­ti­fi­cació. El fotògraf Joan Cantó i Mas va pro­jec­tar i va paten­tar el 1887 un foto­ma­ton. A Lon­dres, Isaac Joel va fun­dar The Auto­ma­tic Pho­to­graphy Com­pany per cons­truir aquells foto­ma­tons i ins­tal·lar-ne als car­rers de les grans ciu­tats del món. D’entrada, però, no van tenir èxit.

18. Al XIX, la tuber­cu­losi, la “pesta blanca”, va afec­tar totes les clas­ses soci­als. El pri­mer sana­tori anti­tu­ber­culós dels Països Cata­lans va ser, el 1894, un annex luxós a l’Hotel Mira­mar, a Busot, prop d’Ala­cant. El segon, el 1897, ja va ser el sana­tori públic de Por­ta­ca­eli, a València. La classe mit­jana començava a neces­si­tar que el sec­tor públic tingués una presència impor­tant en la sani­tat.

19. El Tan­ca­ment de Cai­xes del 1899 va ser un esde­ve­ni­ment insòlit: molts comer­ci­ants i arte­sans i petits fabri­cants es nega­ven a pagar la nova quota de la seva con­tri­bució. El Dr. Robert, alcalde de Bar­ce­lona, els donà suport. El govern de Madrid havia apu­jat molt els impos­tos per pagar els deu­tes de la seva llarga guerra con­tra la inde­pendència de Cuba. Amb repressió i presó per a alguns, van pagar. Però, al nou segle, al segle XX, les clas­ses mit­ja­nes tin­drien més pes.