Que Itàlia té un pro­blema de racisme és cosa sabuda. Més del 60% dels elec­tors dona suport a la política anti­mi­gratòria del govern gri­llino-leg­hista i el polític més ben valo­rat és Mat­teo Sal­vini, cone­gut arreu pel seu dis­curs xenòfob. Anys de bom­bar­deig mediàtic repe­tint “Ens enva­ei­xen!” han donat fruit: és el país euro­peu on la diferència entre la quan­ti­tat d’immi­grants que la gent creu que hi ha i els que real­ment hi ha és més ele­vada. Però Itàlia, a més, té un pro­blema amb ano­me­nar el racisme. I el des­propòsit judi­cial en curs que té com a pro­ta­go­nista la política Cécile Kyenge n’és un para­digma. Met­gessa i política demòcrata ita­li­ana ori­ginària del Congo, que l’abril del 2013 va esde­ve­nir la pri­mera i única minis­tra negra de la història d’Itàlia, des del pri­mer dia, va ser objecte d’escarni i d’insults racis­tes. Molts, pro­fe­rits per polítics de la Lliga –ales­ho­res, Lliga Nord–, que la com­pa­ra­ven amb un oran­gu­tan, com ara Roberto Cal­de­roli, vice­pre­si­dent del Senat. La cam­pa­nya d’odi racista con­tra Kyenge ha estat una de les més grans que es recor­den a Itàlia, i encara dura.

Mario Borg­he­zio, euro­di­pu­tat leg­hista que volta per Europa ins­truint gru­pus­cles pro­pers al nazisme –també ho ha inten­tat a Cata­lu­nya–, va dir que “els negres són una raça infe­rior”. Però l’asset­ja­ment a l’ales­ho­res minis­tra d’Inte­gració era també físic. L’òrgan de la Lliga, La Pada­nia, va obrir una secció diària en què es deta­lla­ven els des­plaçaments de Kyenge, tot con­vi­dant els lec­tors a “anar a mos­trar el rebuig con­tra la minis­tra de la negror”. I ho feien. A cada míting seu, li llançaven plàtans i li cri­da­ven “Unga unga, torna a la selva!” També repar­tien pro­pa­ganda amb atro­ci­tats com ara: “Tor­tu­reu els immi­grants. És en defensa pròpia!” Atès tot això, Kyenge, de tem­pe­ra­ment refle­xiu i plàcid, va fer una crida a la calma dema­nant que pares­sin els insults per part de la Lliga, que va defi­nir com “un par­tit racista”. Era el 2014 i Sal­vini, ales­ho­res líder d’una for­mació que ron­dava el 10% dels vots, va amenaçar de denun­ciar-la. A molta gent li va sem­blar una broma. Ara, Sal­vini és l’home fort del govern i l’ídol de l’extrema dreta euro­pea i ha acon­se­guit que una jut­gessa de Pia­cenza accepti la que­re­lla. Fa poc, Kyenge va anun­ciar que estava sent pro­ces­sada per difa­mació. Ho va acom­pa­nyar de nom­bro­ses decla­ra­ci­ons de diri­gents de la Lliga –com ara la pro­posta de vagons de tren per a immi­grants– i va pre­gun­tar: “Què cre­ieu? Ho és, un par­tit racista?” Kyenge, ara euro­di­pu­tada, ha renun­ciat a la immu­ni­tat per afron­tar el judici.

El paral·lelisme amb la situ­ació a l’Estat espa­nyol seria erroni. La judi­ca­tura ita­li­ana, que, a diferència de l’espa­nyola, té una gran tra­dició democràtica, en un país on la màfia i la política tenen una estreta relació, ha exer­cit un paper impres­cin­di­ble per man­te­nir la democràcia. El veri­ta­ble pro­blema rau en el fet que ni els mit­jans ni els polítics, en gene­ral, han defi­nit la Lliga com un par­tit racista. Fins i tot, els grans mit­jans pro­gres­sis­tes en par­len com a for­mació “de cen­tre­dreta” i prou, com també del par­tit de Ber­lus­coni i el post­fei­xista Ger­mans d’Itàlia. Si Kyenge està sent pro­ces­sada per dir les coses pel seu nom és, pre­ci­sa­ment, perquè una gran majo­ria no ho ha fet.