Les persones que s’autoconsideren “de seny” no acostumen a creure gaire en fenòmens com la intuïció o els pressentiments. Estan convençudes que aquestes coses no són “científiques” i que cauen en el terreny de l’especulació. Curiosament, la moderna neurociència va trobant cada cop més evidències de la importància de la intuïció en les nostres vides. De fet, se sap que una decisió presa mitjançant un fort pressentiment pot tenir més validesa que una altra presa només a través de dades i informació “objectiva”.

Moltes grans idees han nascut de pressentiments que, al seu torn, tenen l’origen en la curiositat i la capacitat d’observació. Desenes de teories científiques, obres d’art i productes genials han sorgit de la capacitat humana d’experimentar “sensacions” i posar-les tot seguit en pràctica per veure si funcionen o encara cal fer-les evolucionar una mica més.

Neurocientíficament, aquests pressentiments sorgeixen a través de la recomposició de peces d’informació que tenim al cervell de forma separada però que, de sobte, entren en connexió. Tenim aleshores la sensació que estem sobre la pista d’alguna cosa interessant i tenim ganes de comprovar si és així o no.

Personatges com Albert Einstein, Jeff Bezos i Steve Jobs van creure sempre en la intuïció i els pressentiments per damunt del raonament lògic. De fet, van ser o són personatges extraordinàriament innovadors perquè combinaven els dos estils creatius humans: el deliberat (lògica i seqüencialitat) i l’espontani (imaginació i disrupció). Moltes idees exitoses d’Apple, per exemple, van néixer després d’una de les habituals sessions de meditació de Jobs.

Però ara encara hi ha més evidències sobre tot això. Luis Pérez-Breva, director dels equips d’innovació del prestigiós MIT (MIT Innovation Teams), explica al seu fabulós llibre Innovar. Un manifiesto de acción que gairebé totes les innovacions parteixen d’un pressentiment i que el que hem de fer és comprovar si estem equivocats o no. En diu “estar productivament equivocat”, és a dir, fer les comprovacions necessàries per saber si anem pel bon camí o no. Després, a través de kits, es tracta de maquetar el problema i contrastar-lo amb el món real.

El problema és que, a moltes empreses, encara no agrada gaire dubtar i equivocar-se per tal d’aprendre ràpid, construir prototips i accelerar els processos d’innovació. Considerem l’error com una catàstrofe, quan és la clau de tot. Assajar i equivocar-se i tornar a començar és fonamental per innovar i sense aquesta actitud és difícil avançar, si no impossible.

Les empreses catalanes innoven cada dia més i millor, però encara estem lluny de l’eficàcia d’altres parts del món. Ens fa falta més il·lusió. Escric aquest article des de Bogotà, a Colòmbia, treballant per a l’empresa Terpel. I veig que al nou continent es prenen les coses amb moltes més ganes que a la vella Europa. Potser encara som a temps de reaccionar...