Les per­so­nes que s’auto­con­si­de­ren “de seny” no acos­tu­men a creure gaire en fenòmens com la intuïció o els pres­sen­ti­ments. Estan con­vençudes que aques­tes coses no són “científiques” i que cauen en el ter­reny de l’espe­cu­lació. Curi­o­sa­ment, la moderna neu­rociència va tro­bant cada cop més evidències de la importància de la intuïció en les nos­tres vides. De fet, se sap que una decisió presa mit­jançant un fort pres­sen­ti­ment pot tenir més vali­desa que una altra presa només a través de dades i infor­mació “objec­tiva”.

Mol­tes grans idees han nas­cut de pres­sen­ti­ments que, al seu torn, tenen l’ori­gen en la curi­o­si­tat i la capa­ci­tat d’obser­vació. Dese­nes de teo­ries científiques, obres d’art i pro­duc­tes geni­als han sor­git de la capa­ci­tat humana d’expe­ri­men­tar “sen­sa­ci­ons” i posar-les tot seguit en pràctica per veure si fun­ci­o­nen o encara cal fer-les evo­lu­ci­o­nar una mica més.

Neu­ro­ci­entífica­ment, aquests pres­sen­ti­ments sor­gei­xen a través de la recom­po­sició de peces d’infor­mació que tenim al cer­vell de forma sepa­rada però que, de sobte, entren en con­nexió. Tenim ales­ho­res la sen­sació que estem sobre la pista d’alguna cosa interes­sant i tenim ganes de com­pro­var si és així o no.

Per­so­nat­ges com Albert Ein­stein, Jeff Bezos i Steve Jobs van creure sem­pre en la intuïció i els pres­sen­ti­ments per damunt del rao­na­ment lògic. De fet, van ser o són per­so­nat­ges extra­or­dinària­ment inno­va­dors perquè com­bi­na­ven els dos estils cre­a­tius humans: el deli­be­rat (lògica i seqüenci­a­li­tat) i l’espon­tani (ima­gi­nació i dis­rupció). Mol­tes idees exi­to­ses d’Apple, per exem­ple, van néixer després d’una de les habi­tu­als ses­si­ons de medi­tació de Jobs.

Però ara encara hi ha més evidències sobre tot això. Luis Pérez-Breva, direc­tor dels equips d’inno­vació del pres­tigiós MIT (MIT Inno­va­tion Teams), explica al seu fabulós lli­bre Inno­var. Un mani­fi­esto de acción que gai­rebé totes les inno­va­ci­ons par­tei­xen d’un pres­sen­ti­ment i que el que hem de fer és com­pro­var si estem equi­vo­cats o no. En diu “estar pro­duc­ti­va­ment equi­vo­cat”, és a dir, fer les com­pro­va­ci­ons necessàries per saber si anem pel bon camí o no. Després, a través de kits, es tracta de maque­tar el pro­blema i con­tras­tar-lo amb el món real.

El pro­blema és que, a mol­tes empre­ses, encara no agrada gaire dub­tar i equi­vo­car-se per tal d’apren­dre ràpid, cons­truir pro­to­tips i acce­le­rar els pro­ces­sos d’inno­vació. Con­si­de­rem l’error com una catàstrofe, quan és la clau de tot. Assa­jar i equi­vo­car-se i tor­nar a començar és fona­men­tal per inno­var i sense aquesta acti­tud és difícil avançar, si no impos­si­ble.

Les empre­ses cata­la­nes inno­ven cada dia més i millor, però encara estem lluny de l’eficàcia d’altres parts del món. Ens fa falta més il·lusió. Escric aquest arti­cle des de Bogotà, a Colòmbia, tre­ba­llant per a l’empresa Ter­pel. I veig que al nou con­ti­nent es pre­nen les coses amb mol­tes més ganes que a la vella Europa. Pot­ser encara som a temps de reac­ci­o­nar...