Corea del Sud afronta la competència xinesa
L’economia sud-coreana ha de corregir l’excessiva concentració del poder econòmic, la inversió i el comerç interior i exterior en mans dels ‘chaebol’, en què destaquen Samsung, Hyundai, SK, LG i Lotte. A diferència dels conglomerats xinesos, els sud-coreans, són de propietat privada, però també van treure profit dels seus estrets i privilegiats nexes amb els poders públics
Després de la dolorosa etapa de l’annexió japonesa (1910-1945), Corea va ser ocupada pels Estats Units i l’URSS i dividida en dues zones d’ocupació a banda i banda del paral·lel 38. Una partició provisional que dura fins avui. En 1948 es van constituir dos estats antagònics, Corea del Nord i Corea del Sud, que van sofrir en les seves carns una cruenta guerra (1950-1953) que va finalitzar amb un armistici que no va ser seguit per la signatura d’un tractat de pau. Avui, la nació coreana segueix dividida en dos estats que comparteixen arrels històriques, ètniques i lingüístiques, però que constitueixen dues realitats polítiques, econòmiques i socials dràsticament diferents.
El sud va dur a terme un extraordinari creixement econòmic fins a convertir-se en la quarta economia asiàtica, després de la Xina, el Japó i l’Índia. I va assentar un sistema democràtic que, malgrat les seves imperfeccions, canalitza el pluralisme polític i social. Un meritori procés, basat en la gran iniciativa empresarial i el sacrificat esforç del poble coreà, que va convertir el país en una potència econòmica. Els governs van donar ales a la reeixida expansió internacional comercial i inversora dels conglomerats empresarials (chaebol). I van reforçar la seva aposta per la globalització mitjançant la conclusió d’una extensa i densa xarxa d’acords de lliure comerç (FTA) amb diverses àrees econòmiques i països del món. Destaquen els FTA amb la UE i els EUA en vigor des del 2011 i el 2012. Donald Trump va pressionar Seül a renegociar fins a signar, el 24 de setembre passat, un FTA modificat entre els EUA i Corea.
Una economia estable.
a) L’economia sud-coreana ha de corregir l’excessiva concentració del poder econòmic, la inversió i el comerç interior i exterior en mans dels chaebol, en què destaquen Samsung, Hyundai, SK, LG i Lotte. A diferència dels conglomerats xinesos, els sud-coreans són de propietat privada, però també van treure profit dels seus estrets i privilegiats nexes amb els poders públics. I després de dominar el sector industrial exportador, també van penetrar en el sector serveis del país i van afeblir la competitivitat de les pimes, també molt protegides. El govern hauria d’aprofitar també el potencial expansiu i exportador d’aquestes pimes, que empren al gruix de la població, una estratègia que també afavoreix el consum intern.
b) Les empreses sud-coreanes, igual que les japoneses, sofreixen la creixent competència de les xineses, que han aconseguit retallar ràpidament l’anterior gap tecnològic. Els chaebol veuen erosionar el predomini mundial que ostentaven en sectors com el de la construcció de bucs, el de l’automòbil i el de l’electrònica. El sector exterior, que va arribar a representar el 55% del PIB, avui se situa en un 40%. És una realitat ineludible que la Xina aspira convertir-se, gràcies a les seves massives inversions en capital humà i infraestructures, en una superpotència industrial exportadora de productes d’alt valor afegit. És el gran objectiu estratègic del pla Made in Xina 2025 impulsat per Xi Jinping.
c) Corea disposa d’un gran capital humà, amb el 70% dels joves entre 25 i 34 anys amb titulació universitària. Ara bé, és una societat tradicionalment jerarquitzada, on es malbarata el potencial d’una major participació de les dones, avui amb més formació que els homes. I urgeix corregir el ràpid envelliment de la població a causa d’un índex de fertilitat de només 1,05 nens per dona. A Seül baixa fins al 0,8. Un envelliment que, com al Japó, condiciona el futur creixement econòmic.
d) Seül vol “fer les paus” amb Corea del Nord, un estat fallit amb armes nuclears. Aquest 2018 s’han celebrat diverses cimeres per intentar una solució negociada al conflicte intercoreà. Les trobades entre Moon Jae-in i Kim Jong-un (27 d’abril i 26 de maig) van ser l’avantsala del cara a cara entre Donald Trump i el dictador nord-coreà el 12 de juny a Singapur. I Moon Jae-in va tornar del 18 al 20 de setembre a Pyongyang acompanyat dels patrons dels chaebol per refer ponts de cooperació econòmica per afavorir les vies per a una efectiva desnuclearització del nord. Esperanza i escepticisme estan a l’una.