opinio

I els adults van esdevenir infants...

Crec que molts adults obliden l’infant que van ser. A vegades ho fan, fins i tot, amb un cert menyspreu. Però les darreres descobertes en neurocreativitat ens diuen que per innovar hem de tornar a tenir la ment d’un nen o una nena. Hem de recuperar la capacitat de jugar, de fascinar-nos amb qualsevol cosa, de provar coses i cometre errors sense avergonyir-nos, etc.

Fa ja força temps que imparteixo tallers de design thinking (pensament de dissenyador), tant a EADA com a un munt d’institucions amb què tinc l’honor de col·laborar. I m’he adonat que, als participants, adults tots, els encanta quan els proposo de prototipar les millors idees de cada equip.

Vinc carregat de casa amb una motxilla plena de materials senzills de prototipatge: plastilina, fulls de goma, fulls de paper de colors, bastonets de fusta, cordill, clips, paper, cartró, tisores, cola d’enganxar i un llarg etcètera. Tant si allò que els equips han de prototipar és tangible (un nou disseny d’un envàs de iogurt) o virtual (una manera diferent de concebre una biblioteca), els demano que dediquin un temps a passar de les idees als fets. És cert que costa més prototipar tot allò que és menys tangible, però al final la gent ho fa molt bé.

El que m’encanta és veure la lluentor dels ulls de molts participants quan tenen l’oportunitat de tocar de nou la plastilina, retallar papers de colors o fer construccions tridimensionals amb els bastonets de fusta. A Stanford d’això en diuen “embrutar-se les mans”. I tant si ho fan! Queda tota l’aula plena de trossets de paper, de petites deixalles de cordill, de filferro... Quan els miro i parlo amb ells sembla que siguin infants de 7 o 8 anys. A vegades arriba l’hora del descans però ells continuen prototipant, com si res...

Les persones que al principi del seminari es consideraven poc creatives veuen ara com són capaces de generar idees interessants i de fer-les realitat. Sovint queden sorpreses amb aquest redescobriment de la seva creativitat. I és que ser creatiu és això: mirar curiosament l’entorn, fer-se preguntes, explorar i experimentar, equivocar-se i acabar definint una possible solució al problema plantejat.

Quan es treballa en equip (i la gent s’escolta i es respecta) la cosa va encara a més: un grupet de cinc o sis persones ben coordinades pot fer molt més que el clàssic geni solitari. En gairebé totes les empreses més innovadores es treballa en equip.

Crec que molts adults obliden l’infant que van ser. A vegades ho fan, fins i tot, amb un cert menyspreu. Però les darreres descobertes en neurocreativitat ens diuen que per innovar hem de tornar a tenir la ment d’un nen o una nena. Hem de recuperar la capacitat de jugar, de fascinar-nos amb qualsevol cosa, de provar coses i cometre errors sense avergonyir-nos, etc. Segurament hi ha molta gent incapaç de fer això però en els meus seminaris la majoria de gent ho aconsegueix.

Si la seva empresa té un repte important, agafi un grup de persones alegres, agosarades i amb ganes de fer coses i tanqui-les unes hores en un espai divertit i ben equipat. Plantegi el repte i deixi que busquin idees i solucions a través del joc, l’aventura i la construcció final de prototips. Potser se sorprendrà amb els resultats. Potser no li resoldran el problema del tot però segur que li marcaran camins i noves possibilitats.

Acabem amb un haiku?

Mirada tendra

De sobte, s’obren les pupil·les

Un infant jugant



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.