Fa ja força temps que impar­teixo tallers de design thinking (pen­sa­ment de dis­se­nya­dor), tant a EADA com a un munt d’ins­ti­tu­ci­ons amb què tinc l’honor de col·labo­rar. I m’he ado­nat que, als par­ti­ci­pants, adults tots, els encanta quan els pro­poso de pro­to­ti­par les millors idees de cada equip.

Vinc car­re­gat de casa amb una mot­xi­lla plena de mate­ri­als sen­zills de pro­to­ti­patge: plas­ti­lina, fulls de goma, fulls de paper de colors, bas­to­nets de fusta, cor­dill, clips, paper, cartró, tiso­res, cola d’engan­xar i un llarg etcètera. Tant si allò que els equips han de pro­to­ti­par és tan­gi­ble (un nou dis­seny d’un envàs de iogurt) o vir­tual (una manera dife­rent de con­ce­bre una bibli­o­teca), els demano que dedi­quin un temps a pas­sar de les idees als fets. És cert que costa més pro­to­ti­par tot allò que és menys tan­gi­ble, però al final la gent ho fa molt bé.

El que m’encanta és veure la llu­en­tor dels ulls de molts par­ti­ci­pants quan tenen l’opor­tu­ni­tat de tocar de nou la plas­ti­lina, reta­llar papers de colors o fer cons­truc­ci­ons tri­di­men­si­o­nals amb els bas­to­nets de fusta. A Stan­ford d’això en diuen “embru­tar-se les mans”. I tant si ho fan! Queda tota l’aula plena de tros­sets de paper, de peti­tes dei­xa­lles de cor­dill, de fil­ferro... Quan els miro i parlo amb ells sem­bla que siguin infants de 7 o 8 anys. A vega­des arriba l’hora del des­cans però ells con­ti­nuen pro­to­ti­pant, com si res...

Les per­so­nes que al prin­cipi del semi­nari es con­si­de­ra­ven poc cre­a­ti­ves veuen ara com són capa­ces de gene­rar idees interes­sants i de fer-les rea­li­tat. Sovint que­den sor­pre­ses amb aquest redes­co­bri­ment de la seva cre­a­ti­vi­tat. I és que ser cre­a­tiu és això: mirar curi­o­sa­ment l’entorn, fer-se pre­gun­tes, explo­rar i expe­ri­men­tar, equi­vo­car-se i aca­bar defi­nint una pos­si­ble solució al pro­blema plan­te­jat.

Quan es tre­ba­lla en equip (i la gent s’escolta i es res­pecta) la cosa va encara a més: un gru­pet de cinc o sis per­so­nes ben coor­di­na­des pot fer molt més que el clàssic geni soli­tari. En gai­rebé totes les empre­ses més inno­va­do­res es tre­ba­lla en equip.

Crec que molts adults obli­den l’infant que van ser. A vega­des ho fan, fins i tot, amb un cert menys­preu. Però les dar­re­res des­co­ber­tes en neu­ro­cre­a­ti­vi­tat ens diuen que per inno­var hem de tor­nar a tenir la ment d’un nen o una nena. Hem de recu­pe­rar la capa­ci­tat de jugar, de fas­ci­nar-nos amb qual­se­vol cosa, de pro­var coses i come­tre errors sense aver­go­nyir-nos, etc. Segu­ra­ment hi ha molta gent incapaç de fer això però en els meus semi­na­ris la majo­ria de gent ho acon­se­gueix.

Si la seva empresa té un repte impor­tant, agafi un grup de per­so­nes ale­gres, ago­sa­ra­des i amb ganes de fer coses i tan­qui-les unes hores en un espai diver­tit i ben equi­pat. Plan­tegi el repte i deixi que bus­quin idees i solu­ci­ons a través del joc, l’aven­tura i la cons­trucció final de pro­to­tips. Pot­ser se sor­prendrà amb els resul­tats. Pot­ser no li resol­dran el pro­blema del tot però segur que li mar­ca­ran camins i noves pos­si­bi­li­tats.

Aca­bem amb un haiku?

Mirada ten­dra

De sobte, s’obren les pupil·les

Un infant jugant