Un dels grans pro­ble­mes econòmics amb què s’enfron­ten els països desen­vo­lu­pats és la sos­te­ni­bi­li­tat dels sis­te­mes de salut i de pen­si­ons de jubi­lació. Als països més pobres, aquests pro­ble­mes, ni els tenen.

Plan­te­gen solu­ci­ons a la llarga econòmica­ment insos­te­ni­bles: les per­so­nes volem viure el màxim temps pos­si­ble, en bones con­di­ci­ons de salut i amb mit­jans econòmics sufi­ci­ents. Alhora, la vida mit­jana s’allarga i la pro­porció de tre­ba­lla­dors que sos­te­nen el sis­tema dis­mi­nu­eix.

Volem viure més anys, encara que això hagi de pro­vo­car des­pe­ses no assu­mi­bles als sis­te­mes de salut. Els menys s’ho podrien pagar; d’altres, la majo­ria, depen­dran del pres­su­post públic. El pro­gres­siu enve­lli­ment de la població pel sol fet d’allar­gar-se la vida de les per­so­nes i una baixa taxa de nata­li­tat fa pre­veure que el sis­tema farà fallida a mitjà ter­mini. Només la incor­po­ració als països rics de per­so­nes dels països menys desen­vo­lu­pats, joves i pro­duc­ti­ves, per­me­tria aug­men­tar la vida del sis­tema, que, amb les con­di­ci­ons actu­als, és insos­te­ni­ble.

A banda de con­si­de­ra­ci­ons filosòfiques, el model d’ali­men­tació dels països rics ens aboca a l’extinció. Pro­duir carn reque­reix unes vuit vega­des més d’aigua i 15 vega­des més de terra que pro­duir lle­gums. A més els remu­gants envien a l’atmos­fera sis vega­des més de gasos con­ta­mi­nants que els vege­tals. Els vege­tals són la base del sis­tema sos­te­ni­ble, ja que el vege­tal es forma de l’aire i l’aigua amb uns quants mine­rals de la terra. Reduir vege­tals i aug­men­tar ani­mals ens matarà. La població mun­dial pot aug­men­tar fins a un límit. Aquest límit el podem allar­gar fent can­vis dràstics en la dieta, però no és infi­nit. Des d’aquest punt de vista és acon­se­lla­ble con­su­mir proteïna vege­tal de qua­li­tat en comp­tes d’ani­mal.

Podem inten­tar viure més temps amb bona salut i al mínim cost pos­si­ble. Exis­tei­xen pràcti­ques, que en alguns casos, incor­rec­ta­ment, inclo­uen com a medi­ci­nes alter­na­ti­ves, basa­des en la nutrició que aju­den a aquest objec­tiu.

Posaré el més sen­zill dels exem­ples. Un jove de 20 anys menja molt més que una per­sona més gran, posem de 50 anys. Si tots dos man­te­nen el pes, menja més i gasta més el jove. Com que les vita­mi­nes i mine­rals, els micro­nu­tri­ents, estan als ali­ments, la quan­ti­tat que pren el jove és més alta. Les neces­si­tats d’ener­gia són més grans en el jove, però la quan­ti­tat de micro­nu­tri­ents que neces­sita és simi­lar. Podem espe­rar que, si no fa res per evi­tar-ho, la per­sona gran tin­gui un dèficit de micro­nu­tri­ents que anirà en aug­ment amb els anys. Aquests són fets científics poc dis­cu­ti­bles.

Els pro­ble­mes que com­porta aquest dèficit no es poden expli­car en poques parau­les, però la menor capa­ci­tat del nos­tre sis­tema de defensa i un major dete­ri­o­ra­ment físic són evi­dents. El dete­ri­o­ra­ment es pot endar­re­rir amb una quan­ti­tat ade­quada de micro­nu­tri­ents i substàncies bio­ac­ti­ves d’ori­gen natu­ral. Múlti­ples inves­ti­ga­ci­ons ho demos­tren. Tot­hom estarà d’acord que enfor­tir el sis­tema immu­nològic és, en gene­ral, bo.

Aques­tes inter­ven­ci­ons, can­vis dietètics, com­ple­men­tació en els ali­ments, són salu­da­bles i barats per al sis­tema públic. No estic defen­sant aban­do­nar el metge i els medi­ca­ments i intro­duir remeis mira­cu­lo­sos, només defenso que un millor conei­xe­ment de les nos­tres neces­si­tats orgàniques pot aju­dar a donar-nos millor qua­li­tat de vida a cost reduït.