Nosaltres som una entitat que ajuda col·lectius afectats pel sobreendeutament i, en aquests, les eines de salvaguarda que ofereix la llei concursal són clau. Aquesta llei ha millorat en el sentit que la gent es pot alliberar dels deutes, fet que fa uns anys era impossible, fins i tot anaves a la presó. A més, ens vam adonar que hi ha molt poca literatura que sigui simple i entenedora per a la gent del carrer, o per a advocats que no han tractat abans algun cas d’aquests. I volíem que fos imparcial, que no estigués condicionat pels interessos de la banca o dels consumidors. En total, 13 magistrats han fet una obra conjunta de manera altruista.

Si el 90% de les empreses que van a concurs acaben liquidant-se, mostra que la llei concursal és un fracàs. I és per diferents motius. Un és perquè els processos concursals es presenten molt tard i ve lligat a l’estigma social que comporta el fracàs en aquesta cultura, i que ni la nova llei ha estat capaç de modificar.

Hi ha una mala interpretació de la societat del procediment concursal que en el moment en què l’afectat declara el concurs de creditors és un fracàs, la visibilització que les coses no funcionen. Hem de revertir la imatge del fracàs econòmic, que no sigui un estigma negatiu. Ha de veure’s com una qüestió positiva, si no ho intentes mai fracassaràs. Entenc que s’ha de protegir els proveïdors, però la llei concursal ha de fer-se servir per poder superar una situació dolenta i no per liquidar l’empresa i apartar del sistema una persona.

Una de les principals resistències que hem detectat a l’Estat espanyol és la importància que té el vehicle en el seu estatus. És l’últim de què es volen desprendre quan entren en crisi, és com evidenciar la seva decadència. En canvi, en altres cultures com l’alemanya, el primer que es ven és el cotxe, que també es una manera de demostrar empatia amb els teus treballadors.

És cert i justament per aquest motiu s’explica també que declarar el concurs és conduir-te a la liquidació. A altres països, en canvi, les entitats financeres estan obligades a donar-te diners per al circulant, i aquí no i s’arriba al punt en què en els últims mesos de vida els empresaris utilitzen com a línia de finançament l’impagament a la Seguretat Social i Hisenda, i de nou una altra perversió. A l’empresa, li facilitem el finançament i després el perdonem, i, a l’autònom i la persona física, els condemnem de per vida.

Si tens una societat limitada i concurses sí que t’alliberes dels deutes, però si ets un autònom i una persona física no te n’alliberes. Hem calculat que hi ha dos o tres milions de persones en situació de sobreendeutament, que acaben condemnades a treballar en l’economia submergida, és gent que no té cap altra opció, i així no pot tornar ni una part del seu deute i a més està estigmatitzada. Això no és sostenible per a un estat que es proclama dins l’estat de benestar.

Hi ha un problema des de l’inici i és que per poder arrancar un negoci a Espanya les entitats financeres obliguen a signar una hipoteca que tingui l’habitatge com a aval, és a dir, has de tindre propietat. El gran drama del procediment és que quan el negoci va malament, per moltes qüestions inesperades o pròpia culpa, el gran risc és que no només perds la feina, sinó que també perds l’habitatge habitual, o el dels teus pares i germans

Sí, però el que presta diners ha de deixar de vincular el préstec a la propietat, han de finançar idees o projectes. És evident que les idees han d’estar ben desenvolupades, tenir els seus plans estratègics i que qui les desenvolupi sigui conscient dels riscos. La gent ha de saber si paga la pena accedir al finançament a qualsevol preu, perquè les conseqüències poden ser molt greus. Jo penso que la banca té les previsions per assumir el risc i, en el cas de persones que no poden retornar el deute, l’han de perdonar. Perquè no els podem recuperar així en el sistema.