Nosal­tres som una enti­tat que ajuda col·lec­tius afec­tats pel sobre­en­deu­ta­ment i, en aquests, les eines de sal­va­guarda que ofe­reix la llei con­cur­sal són clau. Aquesta llei ha millo­rat en el sen­tit que la gent es pot alli­be­rar dels deu­tes, fet que fa uns anys era impos­si­ble, fins i tot ana­ves a la presó. A més, ens vam ado­nar que hi ha molt poca lite­ra­tura que sigui sim­ple i ente­ne­dora per a la gent del car­rer, o per a advo­cats que no han trac­tat abans algun cas d’aquests. I volíem que fos impar­cial, que no estigués con­di­ci­o­nat pels interes­sos de la banca o dels con­su­mi­dors. En total, 13 magis­trats han fet una obra con­junta de manera altru­ista.

Si el 90% de les empre­ses que van a con­curs aca­ben liqui­dant-se, mos­tra que la llei con­cur­sal és un fracàs. I és per dife­rents motius. Un és perquè els pro­ces­sos con­cur­sals es pre­sen­ten molt tard i ve lli­gat a l’estigma social que com­porta el fracàs en aquesta cul­tura, i que ni la nova llei ha estat capaç de modi­fi­car.

Hi ha una mala inter­pre­tació de la soci­e­tat del pro­ce­di­ment con­cur­sal que en el moment en què l’afec­tat declara el con­curs de cre­di­tors és un fracàs, la visi­bi­lit­zació que les coses no fun­ci­o­nen. Hem de rever­tir la imatge del fracàs econòmic, que no sigui un estigma nega­tiu. Ha de veure’s com una qüestió posi­tiva, si no ho inten­tes mai fra­cas­saràs. Entenc que s’ha de pro­te­gir els proveïdors, però la llei con­cur­sal ha de fer-se ser­vir per poder superar una situ­ació dolenta i no per liqui­dar l’empresa i apar­tar del sis­tema una per­sona.

Una de les prin­ci­pals resistències que hem detec­tat a l’Estat espa­nyol és la importància que té el vehi­cle en el seu esta­tus. És l’últim de què es volen des­pren­dre quan entren en crisi, és com evi­den­ciar la seva decadència. En canvi, en altres cul­tu­res com l’ale­ma­nya, el pri­mer que es ven és el cotxe, que també es una manera de demos­trar empa­tia amb els teus tre­ba­lla­dors.

És cert i jus­ta­ment per aquest motiu s’explica també que decla­rar el con­curs és con­duir-te a la liqui­dació. A altres països, en canvi, les enti­tats finan­ce­res estan obli­ga­des a donar-te diners per al cir­cu­lant, i aquí no i s’arriba al punt en què en els últims mesos de vida els empre­sa­ris uti­lit­zen com a línia de finançament l’impa­ga­ment a la Segu­re­tat Social i Hisenda, i de nou una altra per­versió. A l’empresa, li faci­li­tem el finançament i després el per­do­nem, i, a l’autònom i la per­sona física, els con­dem­nem de per vida.

Si tens una soci­e­tat limi­tada i con­cur­ses sí que t’alli­be­res dels deu­tes, però si ets un autònom i una per­sona física no te n’alli­be­res. Hem cal­cu­lat que hi ha dos o tres mili­ons de per­so­nes en situ­ació de sobre­en­deu­ta­ment, que aca­ben con­dem­na­des a tre­ba­llar en l’eco­no­mia sub­mer­gida, és gent que no té cap altra opció, i així no pot tor­nar ni una part del seu deute i a més està estig­ma­tit­zada. Això no és sos­te­ni­ble per a un estat que es pro­clama dins l’estat de benes­tar.

Hi ha un pro­blema des de l’inici i és que per poder arran­car un negoci a Espa­nya les enti­tats finan­ce­res obli­guen a sig­nar una hipo­teca que tin­gui l’habi­tatge com a aval, és a dir, has de tin­dre pro­pi­e­tat. El gran drama del pro­ce­di­ment és que quan el negoci va mala­ment, per mol­tes qüesti­ons ines­pe­ra­des o pròpia culpa, el gran risc és que no només perds la feina, sinó que també perds l’habi­tatge habi­tual, o el dels teus pares i ger­mans

Sí, però el que presta diners ha de dei­xar de vin­cu­lar el préstec a la pro­pi­e­tat, han de finançar idees o pro­jec­tes. És evi­dent que les idees han d’estar ben desen­vo­lu­pa­des, tenir els seus plans estratègics i que qui les desen­vo­lupi sigui cons­ci­ent dels ris­cos. La gent ha de saber si paga la pena acce­dir al finançament a qual­se­vol preu, perquè les con­seqüències poden ser molt greus. Jo penso que la banca té les pre­vi­si­ons per assu­mir el risc i, en el cas de per­so­nes que no poden retor­nar el deute, l’han de per­do­nar. Perquè no els podem recu­pe­rar així en el sis­tema.