La d’empre­nyar-me; li vaig retor­nar la carta dient-li: “Gràcies però no accepto almoi­nes.” Penso que va ser un gest molt mesquí i des­con­si­de­rat cap a un col·lec­tiu, de nou mili­ons i mig de per­so­nes, que han por­tat aquest país a la democràcia i s’han tirat a les espat­lles la crisi i per això el país no ha fet fallida. El mínim hau­ria estat un “gràcies”.

La situ­ació dels joves durant la crisi ha estat catastròfica per culpa d’una reforma labo­ral des­as­trosa. Això és una cosa i una altra ben dife­rent és que la crisi només la pagues­sin els joves. La crisi la vam pagar les famílies dels joves, amb apor­ta­ci­ons perquè pogues­sin sobre­viure, hipo­te­cant les nos­tres cases perquè no els tra­gues­sin les seves als nos­tres fills i tenint cura dels nets. Dir que les per­so­nes grans ens vam lliu­rar de la crisi és una ignomínia abso­luta, un insult més dels molts que s’han dit.

Sí, va ser la suma de mol­tes coses. Recordo que la direc­tora gerent de l’FMI, Chris­tine Lagarde, va dir: “Els anci­ans viuen massa i això és un pro­blema per a l’eco­no­mia glo­bal.” En altres parau­les, que més val­dria que ens moríssim. Jo vaig fer una piu­lada dema­nant-li que pre­diqués amb l’exem­ple.

Quan tot es mesura en ter­mes de pro­duc­ti­vi­tat, en el moment que dei­xem de ser pro­duc­tius des­tor­bem i se’ns fa invi­si­bles.

Sí, estem fent el mateix camí que el femi­nisme va fer al seu moment. Nosal­tres par­lem d’eda­tisme, que és trac­tar les per­so­nes per raons d’edat, igual que la dona pel fet de ser dona o el dis­ca­pa­ci­tat per la seva con­dició de dis­ca­pa­ci­tat. Per què posem eti­que­tes als ciu­ta­dans? Tots ens merei­xem res­pecte. Serem una gota malaia, pim-pam, pim-pam, fins que se’ls obri el cer­vell.

En català exis­teix la paraula escan­da­llar, que sig­ni­fica valo­rar una cosa en tota la seva dimensió, a consciència. A la per­sona gran mai se l’ha escan­da­llat, se l’ha con­si­de­rat sem­pre una des­pesa. L’any pas­sat vam ser el 15% del PIB d’aquest país. Quan s’obren els hotels a l’hivern i es genera ocu­pació per als joves i aquests paguen impos­tos, no estem fent apor­tació a l’eco­no­mia?

No volem que es valori econòmica­ment, jo no vull que em pagui ningú per que­dar-me amb els meus nets, només vull que m’ho reco­ne­guin com a ciu­tadà, res més.

Més que això, ens han fet invi­si­bles, la qual cosa és un dis­pendi econòmic per al país. Ens hem gua­nyat el dret a una pensió que no perdi valor i, per tant, que es reva­lo­rin amb l’IPC, i pri­mer les més bai­xes, perquè hi ha per­so­nes que estan cobrant 400, 500 i 600 euros. No hi ha família que pugui viure amb això! Paguem els polítics perquè s’asse­guin i par­lin i ens expli­quin com ho faran. Perquè pot­ser nosal­tres tenim idees millors.

Doncs com en altres èpoques: amb immi­gració con­tro­lada i donant feina a la gent que ve i que aquesta gent pagui els impos­tos. També podríem pre­miar la nata­li­tat, com passa a França, per exem­ple. A Espa­nya tenir fills està pena­lit­zat i per això els joves no en tenen, perquè no poden ni man­te­nir-se per ells matei­xos i han de con­ti­nuar depe­nent del seu pare i de la seva mare, que és una ver­go­nya! No és només la per­sona gran, que és un tap en aquest país, hi ha molts taps perquè no se solu­ci­o­nen. El 1982, en la pri­mera Assem­blea Mun­dial de l’Enve­lli­ment es va dir que el món enve­llia, i 37 anys després con­ti­nuem dient que el món enve­lleix i no s’ha fet res.

En totes dues, pot­ser en uns menys que en uns altres. La classe política ha que­dat ben parada i s’ha pre­gun­tat: “Aquests que no havien sor­tit mai, què fan ara tots junts?” Doncs el que fem és defen­sar un dret cons­ti­tu­ci­o­nal que és la reva­lo­ració de les pen­si­ons, però sobre­tot recla­mem res­pecte, reco­nei­xe­ment i que ningú ens tracti com a ciu­ta­dans de segona.

No, no, no, una mica més. Per què no em pre­gunta per què ens han bui­dat la caixa de les pen­si­ons? De la caixa de les pen­si­ons es van aga­far diners perquè l’Estat els va neces­si­tar i nosal­tres ho vam veure bé; però aquest país està crei­xent i ja és hora que es tor­nin els diners amb interes­sos de mer­cat. Pre­gunti’m per què s’ha con­do­nat el deute dels bancs; pre­gunti’m per què s’han fet aero­ports on mai ha volat un avió?

Estem en una soci­e­tat que es defensa molt poc i fan amb nosal­tres el que els dona la gana.