Sem­bla urgent l’evo­lució en la norma sobre resi­dus si volem superar aquesta època d’usar i llençar, en què cada ciu­tadà genera de mit­jana 509 qui­los de resi­dus l’any, 300 dels quals van al con­te­ni­dor de la resta, segons informa l’estudi Cata­lu­nya cap al Residu Zero. Situ­ació actual i indi­ca­dors de tran­sició, que ela­bora la Fun­dació Rezero.

Durant els dar­rers qua­tre anys, l’aug­ment dels resi­dus és ben palès: si el 2013 ens situàvem a Cata­lu­nya en la franja de les 3.500.000 tones, el 2017 ja érem a les 3.849.168. En aquests anys, el PIB català va pas­sar dels 200.000 mili­ons d’euros als 234.651 mili­ons, així que, com diu Elena Díez, direc­tora exe­cu­tiva de Rezero: “Som lluny del des­a­co­bla­ment entre PIB i gene­ració de resi­dus, quan s’incre­menta la riquesa, tor­nem a tenir més resi­dus.”

Així doncs, cal refor­mu­lar les regles del joc, com demana Rosa García, direc­tora gene­ral de Rezero: “Hem de dei­xar de res­pon­sa­bi­lit­zar la ciu­ta­da­nia i que cada sec­tor assu­meixi la seva res­pon­sa­bi­li­tat. Una nova llei cata­lana de resi­dus aju­da­ria a fer-hi front, seguint les pet­ges que ha dei­xat la nova llei balear de resi­dus i el marc nor­ma­tiu euro­peu con­tra la con­ta­mi­nació de plàstics.”

La pro­posta legis­la­tiva de Rezero demana una regu­lació sobre la dis­tri­bució d’ele­ments d’un sol ús que “s’enca­mini cap a la seva pro­hi­bició”, tot pas­sant per pena­lit­zar-los fis­cal­ment, si pre­sen­ten alter­na­ti­ves reu­ti­lit­za­bles. Per “posar fre al sobrem­pa­que­tat”, cal­dria pro­hi­bir deter­mi­nats ele­ments d’enva­sat i esta­blir gravàmens sobre els mate­ri­als en funció del seu impacte ambi­en­tal. També con­vin­dria “faci­li­tar la venda de pro­duc­tes a gra­nel” amb un marc legal ad hoc, sem­pre en har­mo­nia amb els reque­ri­ments de segu­re­tat ali­mentària. Un altre eix de la pro­posa és gene­ra­lit­zar el sis­tema de dipòsit, devo­lució i retorn (SDDR) per a deter­mi­nats enva­sos de begu­des, i esten­dre’ls a altres mate­ri­als que poden ser reu­ti­lit­zats, amb con­te­ni­dors de recu­pe­ra­bi­li­tat. Un altra mesura seria implan­tar sis­te­mes de boni­fi­cació econòmica per pro­moure les tas­ques de repa­ració i reu­ti­lit­zació i per als comerços que redu­ei­xen o eli­mi­nen els enva­sos d’un sol ús.

Els res­pon­sa­bles de l’estudi lamen­ten que, men­tre que d’una banda tro­bem al mer­cat més i més pro­duc­tes d’usar i llençar sense que se’n pena­litzi el seu impacte, de l’altra no es fomen­ten els pro­duc­tes reu­ti­lit­za­bles, com­pos­ta­bles o reci­cla­bles. Com diu Elena Díez: “És impres­si­o­nant com en el segle XXI encara per­me­tem la intro­ducció al mer­cat de pro­duc­tes com les càpsu­les de cafè o els bol­quers d’un sol ús, que ni són reu­ti­lit­za­bles, ni com­pos­ta­bles ni es reci­clen.”

Una mos­tra que anem cap enrere la dona l’evo­lució de la quota d’enva­sos reu­ti­lit­za­bles: el 2017 només va ser del 16% -molt con­cen­trat al sec­tor de la res­tau­ració- després d’una cai­guda del 42% res­pecte al valor de l’any 2000. En frac­ci­ons amb poten­cial per reu­ti­lit­zar, com la roba, els apa­rells elèctrics i electrònics o els volu­mi­no­sos els resul­tats tam­poc no són enco­rat­ja­dors: en la roba no s’arriba al 40%; en apa­rells elèctrics i electrònics, al 7%, i en volu­mi­no­sos, al 3%.

Pel que fa a la reco­llida selec­tiva, el to és de clar estan­ca­ment, ja que del 2010 ençà Cata­lu­nya no es pot enlai­rar del 35-37%, amb un quan­ti­tat de rebuig cons­tant de 300 qui­los per habi­tant i any. En orgànica, s’observa un estan­ca­ment en la reco­llida, des del 2012 ençà, i en la fracció resta, només el 29% del que va a plan­tes de trac­ta­ment es recu­pera. Els autors de l’estudi avi­sen que cal replan­te­jar els sis­te­mes de reco­llida, ja que el 75% de la població viu en muni­ci­pis en què la selec­tiva està a nivells infe­ri­ors al 40%.

L’estudi marca la línia a seguir en les polítiques muni­ci­pals de gestió pre­ven­tiva quan asse­nyala que els muni­ci­pis on la reco­llida selec­tiva depassa el 60% han apos­tat per, com diu Rosa García, “sis­te­mes que per­me­ten indi­vi­du­a­lit­zar la reco­llida de resi­dus, com el porta a porta, el paga­ment per gene­ració o el tan­ca­ment del con­te­ni­dor”.