Sembla urgent l’evolució en la norma sobre residus si volem superar aquesta època d’usar i llençar, en què cada ciutadà genera de mitjana 509 quilos de residus l’any, 300 dels quals van al contenidor de la resta, segons informa l’estudi Catalunya cap al Residu Zero. Situació actual i indicadors de transició, que elabora la Fundació Rezero.

Durant els darrers quatre anys, l’augment dels residus és ben palès: si el 2013 ens situàvem a Catalunya en la franja de les 3.500.000 tones, el 2017 ja érem a les 3.849.168. En aquests anys, el PIB català va passar dels 200.000 milions d’euros als 234.651 milions, així que, com diu Elena Díez, directora executiva de Rezero: “Som lluny del desacoblament entre PIB i generació de residus, quan s’incrementa la riquesa, tornem a tenir més residus.”

Així doncs, cal reformular les regles del joc, com demana Rosa García, directora general de Rezero: “Hem de deixar de responsabilitzar la ciutadania i que cada sector assumeixi la seva responsabilitat. Una nova llei catalana de residus ajudaria a fer-hi front, seguint les petges que ha deixat la nova llei balear de residus i el marc normatiu europeu contra la contaminació de plàstics.”

La proposta legislativa de Rezero demana una regulació sobre la distribució d’elements d’un sol ús que “s’encamini cap a la seva prohibició”, tot passant per penalitzar-los fiscalment, si presenten alternatives reutilitzables. Per “posar fre al sobrempaquetat”, caldria prohibir determinats elements d’envasat i establir gravàmens sobre els materials en funció del seu impacte ambiental. També convindria “facilitar la venda de productes a granel” amb un marc legal ad hoc, sempre en harmonia amb els requeriments de seguretat alimentària. Un altre eix de la proposa és generalitzar el sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) per a determinats envasos de begudes, i estendre’ls a altres materials que poden ser reutilitzats, amb contenidors de recuperabilitat. Un altra mesura seria implantar sistemes de bonificació econòmica per promoure les tasques de reparació i reutilització i per als comerços que redueixen o eliminen els envasos d’un sol ús.

Els responsables de l’estudi lamenten que, mentre que d’una banda trobem al mercat més i més productes d’usar i llençar sense que se’n penalitzi el seu impacte, de l’altra no es fomenten els productes reutilitzables, compostables o reciclables. Com diu Elena Díez: “És impressionant com en el segle XXI encara permetem la introducció al mercat de productes com les càpsules de cafè o els bolquers d’un sol ús, que ni són reutilitzables, ni compostables ni es reciclen.”

Una mostra que anem cap enrere la dona l’evolució de la quota d’envasos reutilitzables: el 2017 només va ser del 16% -molt concentrat al sector de la restauració- després d’una caiguda del 42% respecte al valor de l’any 2000. En fraccions amb potencial per reutilitzar, com la roba, els aparells elèctrics i electrònics o els voluminosos els resultats tampoc no són encoratjadors: en la roba no s’arriba al 40%; en aparells elèctrics i electrònics, al 7%, i en voluminosos, al 3%.

Pel que fa a la recollida selectiva, el to és de clar estancament, ja que del 2010 ençà Catalunya no es pot enlairar del 35-37%, amb un quantitat de rebuig constant de 300 quilos per habitant i any. En orgànica, s’observa un estancament en la recollida, des del 2012 ençà, i en la fracció resta, només el 29% del que va a plantes de tractament es recupera. Els autors de l’estudi avisen que cal replantejar els sistemes de recollida, ja que el 75% de la població viu en municipis en què la selectiva està a nivells inferiors al 40%.

L’estudi marca la línia a seguir en les polítiques municipals de gestió preventiva quan assenyala que els municipis on la recollida selectiva depassa el 60% han apostat per, com diu Rosa García, “sistemes que permeten individualitzar la recollida de residus, com el porta a porta, el pagament per generació o el tancament del contenidor”.