opinio

La solidaritat interterritorial

És per aquesta realitat que considerem que la solidaritat interterritorial també ha d’incloure, a més de la riquesa territorial, el factor cost de la vida

Socialment, l’increment del salari mínim interprofessional (SMI) ha estat una bona notícia. Hi ha empresaris i economistes que ho qüestionen, ja que afirmen que el major cost salarial no afavorirà la creació de nous llocs de treball, però, certament, si hi ha oportunitats econòmiques aquest diferencial per persona no ha de suposar un fre al creixement. El salari mínim és un indicador de dignitat, i el vigent, fins fa poc, mostrava poca sensibilitat envers les persones. Esperem els resultats del nou SMI amb optimisme. Confiem que els governants tindran ara l’habilitat de resoldre petits efectes col·laterals d’aquest increment, com la sostenibilitat dels centres especials de treball, que ocupen les persones amb discapacitats i dificultats d’integració laboral amb feines poc viables econòmicament. Per a ells, el petit diferencial agregat pot fer inviables les activitats econòmiques que realitzem, per la qual cosa és imprescindible un petit increment de les mesures de suport, que la Generalitat de Catalunya ha dit que atorgarà.

Darrerament, hem llegit articles de Miquel Puig i d’altres economistes experts arran de l’increment de l’SMI, en el sentit que potser seria convenient territorialitzar-lo en funció del cost de la vida en les diferents regions. S’ha explicat les diferències entre els diversos estats i ciutats dels Estats Units, on actualment ja es fa així. Se suggereix un salari mínim de ciutat, precisament perquè és obvi que a l’urbs el cost de la vida és major, des de l’habitatge fins a altres despeses ordinàries. Cal fer un esforç per explicar aquesta realitat a la societat, no només pensant en els 900 euros per a tothom, sinó també perquè s’entengui que el pobre ho és més en entorns amb un elevat cost de la vida. Cal evitar demagògies i fer veure els costos mínims necessaris per poder viure, òbviament, amb la riquesa del lloc.

Quan es parla de la lògica solidaritat interterritorial també s’ha de tenir present, a partir del PIB per habitant o dels indicadors que es consideri, que és més car malviure a Barcelona que en un poble de Castella-la Manxa o del Pallars. En relació amb l’habitatge, per exemple, és molt més fàcil quedar-se’n sense, si no es tenen diners, a la ciutat –on els lloguers són elevats i no de propietat– que en zones rurals. El preu de la barra de pa, i fins i tot la solidaritat entre veïns, no és equivalent quan un viu anònim i, potser, està més degradat en zones urbanes que en poblacions rurals. També entre els febles existeixen les diferències que, a un altre nivell, viuen determinats funcionaris públics espanyols (policies, jutges...), remunerats per igual tot i treballar en comunitats autònomes diferents. Quantes vegades s’han demanat complements salarials per poder viure a Barcelona o en altres ciutats, perquè funcionaris de tot l’Estat no arriben a un mínim de dignitat cobrant el mateix que si estan destinats a zones rurals? És per aquesta realitat que considerem que la solidaritat interterritorial també ha d’incloure, a més de la riquesa territorial, el factor cost de la vida. La falta d’equitat no es dona només entre comunitats autònomes o ciutats, sinó també entre les persones quan la legislació i els criteris es volen fer homogenis en països grans i desiguals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.