Cinema

L’espigoladora d’imatges

Agnès Varda, una cineasta lliure que va inventar les seves regles, mor a París als 90 anys

Personalitat fonamental del cinema modern, amb ella van començar moltes coses
Amb la mort de Demy, la vitalitat va conviure amb la malenconia i el dol en les seves imatges

Qui ha vist Les glaneurs et la glaneuse (Els espigoladors i l’espigoladora, 2000), aquest film cada dia més vigent sobre persones que recullen aliments i objectes en un món contradictori entre l’opulència i la precarietat, no deu haver oblidat les patates en forma de cor convertides en símbol dels espigoladors: els resistents al balafiament de la societat contemporània, sigui perquè han de recollir per necessitat o sigui per un amor a les coses rebutjades. Després de saber-se la mort d’Agnès Varda, l’autora d’aquest documental en primera persona amb el qual va traspassar com sempre els codis del gènere per acostar-se a l’assaig fílmic, molts parisencs i visitants de la ciutat s’han acostat a la casa de la rue Daguerre, on ha viscut la cineasta durant 70 anys, per dur-hi patates en forma de cor.

Jo mateixa voldria dur una patata en forma de cor a la rue Daguerre. Ho farà generosament per mi un de tants que ho estan fent per amor a una obra i a la persona que l’ha creada. Aquest article també l’estic escrivint amb l’estima per una dona lliure i per la seva obra, on va projectar-hi la seva llibertat per realitzar pel·lícules úniques que tant volen ser un testimoni de la realitat com una expressió de l’imaginari. Pel·lícules que reflecteixen la seva curiositat vers les persones, sobretot les més comunes, la seva predisposició a l’atzar, les seves fantasies, la seva sensibilitat feminista, el seu gust pel joc de paraules i l’associació inesperada d’imatges, la seva construcció narrativa a la manera d’un puzle sabent que sempre hi manquen peces, el seu sentit irònic i lúdic, però també el seu compromís amb els éssers i les coses més fràgils: des de La Pointe Courte, la seva primera pel·lícula, fins a Varda par Agnès, una lliçó magistral sobre el propi cinema que va tenir temps de presentar al recent festival de Berlín, passant per L’Opera-Mouffe, Cléo de 5 a 7, La bonheur, Daguerréotypes, Une chante, l’autre pas, Sans toit ni loi, Ulysse, Jane B. par Agnès V, Jacquot de Nantes i, entre tantes altres, l’autobiogràfica Les plages d’Agnès. Sense oblidar la seva obra com a fotògrafa, el seu primer ofici, i com a artista, que ha desenvolupat en les darreres dues dècades a través de diverses videoinstal·lacions.

Molts reconeixements

En els últims anys, Varda ha rebut molts de premis i reconeixements, fins i tot un Oscar honorífic, fet que li va provocar estranyesa perquè, com va dir en recollir-lo, els seus films no han fet mai diners. El cas és que ha costat que se li reconegui i potser encara no se li reconeix prou, però Varda és una personalitat fonamental del cinema modern. Amb ella van començar moltes coses. Quan la majoria dels homes directors de la Nouvelle Vague tot just imaginaven fer pel·lícules, ella en va realitzar una sense haver-ne vist més d’una dotzena: La Pointe Courte, rodada en un barri de pescadors de Seta, on va arribar als onze anys amb la família quan van marxar de la Bèlgica ocupada pels nazis al començament de la Segona Guerra Mundial.

Aquest seu primer film, realitzat el 1954, alterna les escenes documentals, relatives a la vida de les famílies de pescadors, amb les d’una ficció sobre una parella en crisi. Hi són bona part de les dualitats que, amb les seves variacions al llarg del temps, configuren el cinema de Varda: el document i la ficció, la realitat i la representació, la naturalitat i l’artifici. Produint-lo ella mateixa en cooperativa, La Pointe Courte manté una innocència i un esperit radical. Les portes que duien a la Nouvelle Vague van obrir-se.

Què va fer que la fotògrafa Agnès Varda volgués realitzar una pel·lícula? Ella va dir que potser perquè la fotografia li semblava muda i quieta mentre sentia la necessitat de la paraula i del moviment. Allò que reconeixia és que, si hagués vist més pel·lícules abans, potser no s’hi hauria atrevit. Després de realitzar La Pointe Courte va convertir-se en una espectadora cinematogràfica. Tot i això, a diferència dels directors cinèfils de la Nouvelle Vague, els seus films tenen la singularitat generacional de no tenir el cinema com a referent, sinó sobretot la fotografia, la pintura i la poesia. Però potser encara més la vida mateixa, encara que transfigurada a través de la seva representació, els altres, que sempre van interessar-li, i els regals de l’atzar.

Nascuda a Brussel·les

Agnès Varda va néixer a Brussel·les el 30 de maig de 1928, i era filla d’una francesa, Christiane, i d’un grec nascut a Esmirna, Eugène, que amagava, però, els seus orígens com si se n’avergonyís, després d’haver emigrat inicialment a Montpeller. En canvi, la seva filla va afirmar la seva ascendència grega sentint-se vinculada a la mediterraneïtat que es fa present en part dels seus films. Varda va viure la infantesa a Brussel·les fins al trasllat a Seta. Més endavant, la família va instal·lar-se a París, on la jove Agnès va estudiar art a l’École du Louvre i també fotografia, a la qual es va dedicar professionalment, i va ser la primera fotògrafa oficial del TNP i del Festival d’Avinyó dirigits per Jean Vilar. Als 20 anys, va independitzar-se habitant una casa de la rue Daguerre, a Montparnasse, on ha viscut fins al final de la seva llarga i aprofitada vida, exceptuant els dos períodes (a finals dels seixanta i a primers dels vuitanta) en què va residir a Los Angeles.

Rodant a Los Angeles

A la ciutat californiana també hi va realitzar pel·lícules: durant la primera estada, un documental homònim sobre els Black Panters i una ficció hippy (Lions Love) que, atesa la seva artificiositat, Henri Langlois considerava el millor documental possible sobre Hollywood; en la segona estada, un document sobre les pintures murals de Los Angeles (Mur, murs) i una ficció curiosament titulada Documenteur, que potser reflecteix l’estat anímic de la cineasta en un període de separació del també cineasta Jacques Demy, amb el qual va començar a conviure l’any 1959. Van retrobar-se fins que ell va morir, el 1990. Li va consagrar Jacquot de Nantes, una evocació de la infantesa de Demy, i altres films. Però, a més, a partir d’aquesta mort la vitalitat va conviure amb el dol i la malenconia en les seves imatges. Potser ara es retrobaran en una platja.

Gràcies, Agnès. T’enyorarem i t’estimarem sempre perquè ets una de les més grans cineastes que ens han ensenyat que un altre cinema és possible espigolant imatges que d’altres no recullen i inventant les pròpies regles de joc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.