Les empreses del sector audiovisual català ja fa temps que s’estan buscant la vida, i això vol dir que ja no hi ha aquella dependència que hi podia haver en el passat d’allò que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) contractava al sector. En els darrers anys, el que ha fet el sector és anar a la resta d’Espanya, buscar nous nínxols dins del que és la producció audiovisual per marques o en temes més tecnològics, com ara la realitat virtual o d’altres. També hi ha una altra línia, en què a poc a poc anem avançant, i que és la internacionalització.

El fenomen principal és que hi ha una globalització en el consum dels continguts. Abans la major part dels continguts estaven produïts des d’aquí, amb alguna quota de productes produïts a fora. Ara mateix, amb tot el fenomen de les sèries o formes d’entreteniment de tipus reality amb productes com ara La Voz i Gran Hermano, de grans factories internacionals, realment estem consumint continguts pensats per a mercats globals produïts de manera internacional. El que estem fent com a sector és intentar ser nosaltres els que produïm aquests continguts que es consumiran de manera global. I no ens hem d’oblidar de la transformació tecnològica, dels dispositius i de les noves narratives que es vinculen als continguts audiovisuals en funció d’un dispositiu i d’un públic determinat, audiències més estretes i verticals.

Tenim un sector amb molt bones empreses, molt talent, bones infraestructures tecnològiques. Encara ens falta millorar, seria ideal tenir més infraestructures de platós, perquè nosaltres el que volem és atreure el màxim la producció internacional. A més, també hauríem de poder atreure grans empreses internacionals perquè s’instal·lin aquí. Una altra via és ser capaços de sortir cap a fora, i aquí es tractaria de guanyar mida. Tenim algunes empreses molt potents i innovadores, però encara tenim empreses massa petites.

En els casos d’èxit de sèries que han tingut èxit fora, com ara Merlí i Polseres vermelles, és cert que quan es van crear no es va pensar que podrien tenir aquest èxit arreu. El fet que creadors locals hagin estat capaços de crear formats amb èxit internacional obre les portes que grans operadors globals es fixin en els creadors d’aquí, i es puguin repetir més vegades aquests èxits. De fet, ja hi ha empreses de l’audiovisual català que estan treballant en produccions internacionals de Netflix, HBO, Primetime, etc. A més, en pocs anys, grans plataformes com ara HBO, Netflix i Prime, en associació amb les nostres productores, tindran una producció aquí superior a la que hi haurà dels mitjans locals.

Al final, la gent consumeix principalment els continguts de les grans plataformes, així que el primer repte és que els continguts que produïm nosaltres estiguin en les grans plataformes globals. Tinc la sensació que el plantejament d’una plataforma específica per al sector audiovisual català podria ser una mica reduccionista.

Hi ha països com Bèlgica que tenen un seguit d’incentius fiscals per atreure producció internacional que funciona molt bé. A l’Estat espanyol tenim els casos de Navarra i les Canàries, que tenen règims fiscals especials amb incentius que permeten atreure empreses. Tanmateix, també s’ha de dir que, fora d’aquestes comunitats autònomes, hi ha moltes dificultats per aplicar de manera diferencial la fiscalitat. Això s’hauria de fer des de l’administració central.

És un repte. Hem de ser capaços que els productes que produïm tinguin l’abast més gran possible. Hem d’aprendre a produir de la manera més eficient, amb costos més baixos. Això no pot ser, però, a costa de la precarització dels llocs de treball.

Cal tenir molt de compte amb els nous usos de l’audiovisual, amb el benentès que tothom fa servir l’audiovisual per comunicar, des d’empreses i institucions fins a marques i partits polítics. I té aplicacions en comunicació corporativa, publicitat, formació. Els usos de l’audiovisual es multipliquen. Les empreses han de treballar per als dos mons. El sector de fora de la televisió acabarà sent més gran que el sector convencional.