El capitalisme sempre ha cercat el benefici i això històricament sempre ha generat formes d’explotació, per tant, no és que hi hagi hagut un capitalisme benèvol. El que sí que hi ha hagut és una correlació de forces que ha permès, almenys durant unes dècades, la pulsió del guany estès atenuada per una intervenció de l’Estat, de manera que s’han mantingut uns certs nivells de redistribució de la renda i això ha generat un benestar més o menys general. El que passa a partir dels anys vuitanta en endavant és que s’entra en la fase neoliberal, que ha trencat els equilibris.

El que ha passat en la darrera crisi és que la globalització i un dels seus aspectes, que és la “financerització” de l’economia, han portat a una situació en què el globus immens de l’especulació ha dut a un col·lapse i tots ens hem vist obligats a fer-nos càrrec de les pèrdues. La recepta de la cancellera alemana, Angela Merkel, ha estat disminuir el deute i posar fi al dèficit dels països i, per tant, austeritat, el que vol dir: baixada de salaris, falta de seguretat en la feina, precarització, pèrdua d’expectatives... i l’empobriment generalitzat de la ciutadania, que no de les grans corporacions.

Sí perquè la pèrdua de la feina és la pèrdua de l’ingrés però també de moltes més coses. La democràcia mateixa se sustenta en la seguretat i en la confiança que la desigualtat té uns límits. Quan tot això es trenca, la gent se situa al marge de la política i de la democràcia. I la gent es llança de maneres diferents als braços de l’antipolítica, i es pensa que el seu vot és una pedra que pot llançar als vidres del sistema.

Sí. La teoria econòmica dominant ha repetit fins a la sacietat que l’economia és una ciència exacta, els polítics ho han comprat i ens diuen que les solucions econòmiques són tècniques. Però la realitat és que l’economia bàsicament és ideologia. Al final és tan simple com comprovar si aquesta economia que pretenen científica proporciona més benestar a un nombre més alt de persones. I la resposta és que no, que ens ha generat més desigualtat i pobresa que mai.

Perquè en el seu moment la política va acceptar que l’economia era central, que va per lliure i que el mercat té la veritat absoluta. I no només va quedar en una mera declaració de principis, sinó que es van desregular part dels instruments que hi havia per intervenir l’economia, motiu pel qual passa a ser una variable independent i els ministres d’economia van passar a ser comentaristes periodístics del que passa sense dir què faran al respecte. Per tant va ser una renúncia feta des de la política. I n’és corresponsable la ciutadania que va apostar per projectes polítics neoliberals.

Podem criticar els polítics, i tindríem raó, però això no ens fa millors, als ciutadans, que a més hem abandonat la condició de ciutadans per ser merament consumidors. És clar, voler canviar també significa haver de renunciar a coses, com ara a aquest consumisme compulsiu i infantil en què estem.

Als anys setanta Wolfgang Harich, un economista de l’RDA, parlava del fet que les necessitats de reorientació productiva per evitar un col·lapse mediambiental requeririen estats autoritaris perquè amb la complicitat de la població seria impossible. I sovint penso en aquelles paraules.

No veig cap indici que em porti a ser optimista. Això no vol dir que no hi pugui haver vies. Penso que la societat s’ha de tornar a apoderar, de manera que la política torni a ocupar un espai central, i recuperar la ideologia entesa com a projecte de societat. Ens cal redefinir què entenem per progrés perquè cada generació visqui millor que l’anterior, que ara no passa. I la sensació és que no tenim temps.

Perquè la dimensió dels reptes que tenim és enorme: la lluita contra el canvi climàtic, els límits ètics a la biotecnologia, la deshumanització que suposen les noves tecnologies... Necessitem la política per fer-hi front.

Sí, l’individualisme, i és que això no és ideologia? El món es deixa portar per la dinàmica de l’amic-enemic, de guanyadors i perdedors, a pensar que la vida és competència i a plantejar-nos qüestions identitàries com a qüestions fonamentals. I l’eclosió del món digital també té molt a dir en els canvis d’actitud política, perquè ens fa més puerils, adolescents que fem surf d’una pantalla a una altra sense aprofundir. Els efectes col·laterals negatius que està tenint el món digital són brutals. I tot just es comencen a qüestionar coses com ara que quatre grans companyies assoleixin el control absolut del món a través de les dades és una forma d’autoritarisme.