El capi­ta­lisme sem­pre ha cer­cat el bene­fici i això històrica­ment sem­pre ha gene­rat for­mes d’explo­tació, per tant, no és que hi hagi hagut un capi­ta­lisme benèvol. El que sí que hi ha hagut és una cor­re­lació de for­ces que ha permès, almenys durant unes dècades, la pulsió del guany estès ate­nu­ada per una inter­venció de l’Estat, de manera que s’han man­tin­gut uns certs nivells de redis­tri­bució de la renda i això ha gene­rat un benes­tar més o menys gene­ral. El que passa a par­tir dels anys vui­tanta en enda­vant és que s’entra en la fase neo­li­be­ral, que ha tren­cat els equi­li­bris.

El que ha pas­sat en la dar­rera crisi és que la glo­ba­lit­zació i un dels seus aspec­tes, que és la “finan­ce­rit­zació” de l’eco­no­mia, han por­tat a una situ­ació en què el glo­bus immens de l’espe­cu­lació ha dut a un col·lapse i tots ens hem vist obli­gats a fer-nos càrrec de les pèrdues. La recepta de la can­ce­llera ale­mana, Angela Merkel, ha estat dis­mi­nuir el deute i posar fi al dèficit dels països i, per tant, aus­te­ri­tat, el que vol dir: bai­xada de sala­ris, falta de segu­re­tat en la feina, pre­ca­rit­zació, pèrdua d’expec­ta­ti­ves... i l’empo­bri­ment gene­ra­lit­zat de la ciu­ta­da­nia, que no de les grans cor­po­ra­ci­ons.

Sí perquè la pèrdua de la feina és la pèrdua de l’ingrés però també de mol­tes més coses. La democràcia mateixa se sus­tenta en la segu­re­tat i en la con­fiança que la desi­gual­tat té uns límits. Quan tot això es trenca, la gent se situa al marge de la política i de la democràcia. I la gent es llança de mane­res dife­rents als braços de l’anti­política, i es pensa que el seu vot és una pedra que pot llançar als vidres del sis­tema.

Sí. La teo­ria econòmica domi­nant ha repe­tit fins a la saci­e­tat que l’eco­no­mia és una ciència exacta, els polítics ho han com­prat i ens diuen que les solu­ci­ons econòmiques són tècni­ques. Però la rea­li­tat és que l’eco­no­mia bàsica­ment és ide­o­lo­gia. Al final és tan sim­ple com com­pro­var si aquesta eco­no­mia que pre­te­nen científica pro­por­ci­ona més benes­tar a un nom­bre més alt de per­so­nes. I la res­posta és que no, que ens ha gene­rat més desi­gual­tat i pobresa que mai.

Perquè en el seu moment la política va accep­tar que l’eco­no­mia era cen­tral, que va per lliure i que el mer­cat té la veri­tat abso­luta. I no només va que­dar en una mera decla­ració de prin­ci­pis, sinó que es van des­re­gu­lar part dels ins­tru­ments que hi havia per inter­ve­nir l’eco­no­mia, motiu pel qual passa a ser una vari­a­ble inde­pen­dent i els minis­tres d’eco­no­mia van pas­sar a ser comen­ta­ris­tes periodístics del que passa sense dir què faran al res­pecte. Per tant va ser una renúncia feta des de la política. I n’és cor­res­pon­sa­ble la ciu­ta­da­nia que va apos­tar per pro­jec­tes polítics neo­li­be­rals.

Podem cri­ti­car els polítics, i tindríem raó, però això no ens fa millors, als ciu­ta­dans, que a més hem aban­do­nat la con­dició de ciu­ta­dans per ser mera­ment con­su­mi­dors. És clar, voler can­viar també sig­ni­fica haver de renun­ciar a coses, com ara a aquest con­su­misme com­pul­siu i infan­til en què estem.

Als anys setanta Wolf­gang Harich, un eco­no­mista de l’RDA, par­lava del fet que les neces­si­tats de reo­ri­en­tació pro­duc­tiva per evi­tar un col·lapse medi­am­bi­en­tal reque­ri­rien estats auto­ri­ta­ris perquè amb la com­pli­ci­tat de la població seria impos­si­ble. I sovint penso en aque­lles parau­les.

No veig cap indici que em porti a ser opti­mista. Això no vol dir que no hi pugui haver vies. Penso que la soci­e­tat s’ha de tor­nar a apo­de­rar, de manera que la política torni a ocu­par un espai cen­tral, i recu­pe­rar la ide­o­lo­gia entesa com a pro­jecte de soci­e­tat. Ens cal rede­fi­nir què ente­nem per progrés perquè cada gene­ració vis­qui millor que l’ante­rior, que ara no passa. I la sen­sació és que no tenim temps.

Perquè la dimensió dels rep­tes que tenim és enorme: la lluita con­tra el canvi climàtic, els límits ètics a la bio­tec­no­lo­gia, la des­hu­ma­nit­zació que supo­sen les noves tec­no­lo­gies... Neces­si­tem la política per fer-hi front.

Sí, l’indi­vi­du­a­lisme, i és que això no és ide­o­lo­gia? El món es deixa por­tar per la dinàmica de l’amic-ene­mic, de gua­nya­dors i per­de­dors, a pen­sar que la vida és com­petència i a plan­te­jar-nos qüesti­ons iden­titàries com a qüesti­ons fona­men­tals. I l’eclosió del món digi­tal també té molt a dir en els can­vis d’acti­tud política, perquè ens fa més pue­rils, ado­les­cents que fem surf d’una pan­ta­lla a una altra sense apro­fun­dir. Els efec­tes col·late­rals nega­tius que està tenint el món digi­tal són bru­tals. I tot just es comen­cen a qüesti­o­nar coses com ara que qua­tre grans com­pa­nyies asso­lei­xin el con­trol abso­lut del món a través de les dades és una forma d’auto­ri­ta­risme.