opinio

Nova legislatura, quina economia?

Ara és possible que, tot i la falta de majoria absoluta del govern socialista i l’enquistament del problema català com a focus d’incertesa, estiguem a les portes d’una legislatura més aviat normal, que jutjarem d’aquí a quatre anys per moltes coses, però especialment pels resultats econòmics 2019-2023

El cicle electoral que, de facto, es va iniciar amb la moció de censura a Mariano Rajoy el 31 de maig i l’1 de juny de l’any passat, s’hauria d’acabar ben aviat amb la formació del nou govern Sánchez i amb la recomposició dels ajuntaments, seguint les darreres eleccions.

Diem “s’hauria d’acabar” perquè els nostres fragmentats representants polítics semblen abonats a la inestabilitat i no és segur que, malgrat les instruccions del vot popular, s’avinguin a formar governs suficientment sòlids que els permetin finalment posar-se a governar i a reformar, objectius finals dels processos electorals. En tot cas, suposem que s’imposarà el seny i que estem a les portes d’una nova legislatura de quatre anys.

No em mal interpretin. Quan no hi ha govern constituït o està en funcions ocupat en altres coses, molt sovint no el trobo gens a faltar. És cert que en aquests casos es poden endarrerir certes decisions o acumular-se retards en la transposició de directives europees, que són actualment les peces legislatives més importants i amb més efectes reals de les que darrerament campen pels butlletins de les corts generals i de l’Estat; però ens evitem també moltes decisions i normatives inútils, legislades sovint amb finalitats electoralistes, que fan la vida ciutadana i empresarial més complicada. En tot cas, no disposar d’un govern efectiu per un llarg període de temps no és cap panacea, ajorna algunes decisions econòmiques i genera certa inestabilitat. Per tant, perllongar excessivament aquesta situació acaba no sent positiu.

Ara és possible que, tot i la falta de majoria absoluta del govern socialista i l’enquistament del problema català com a focus d’incertesa, estiguem a les portes d’una legislatura més aviat normal, que jutjarem d’aquí a quatre anys per moltes coses, però especialment pels resultats econòmics 2019-2023.

Entrem en aquest nou període governamental en una expansió encara notable, creadora de llocs de treball, aparentment encaminada a un aterratge lent i suau, però amb escasses perspectives de solucionar consistentment els grans desequilibris de l’economia espanyola: dèficit estructural, alt endeutament, estancament de la productivitat i els derivats de l’aturada reformista, com la crisi de les pensions.

No és una situació que pugui generar un gran optimisme, però en una circumstància europea amb creixements encara més limitats, amb una Itàlia estancada, un Regne Unit incert i una França sempre esperant la seva reforma, no ens podem queixar gaire.

S’albira optimisme.

Les organitzacions internacionals (FMI, UE) i els principals serveis d’estudis de l’Estat són raonablement optimistes per al quadrienni 2019-2023. Avui es fan estimacions d’un alentiment suau del creixement, des d’un 2,2% aquest any, que s’aniria reduint cap a l’1,8% i potser a l’1,5% el 2022. Evidentment, aquestes previsions es fan sota les hipòtesis d’un manteniment de les actuals condicions monetàries dolces d’expansió quantitativa i tipus mínims; de seguir comptant amb les locomotores americana i alemanya; d’un manteniment de la baixa inflació i un preu raonable del petroli i, sobretot, que cap dels riscos geopolítics, començant per les guerres comercials i tecnològiques entre la Xina i els Estats Units exploti.

En l’àmbit domèstic, hi ha una condició addicional perquè aquestes estimacions benvolents s’acompleixin: que el govern sigui més pragmàtic que populista; més laissez faire que redemptor; més estalviador que malgastador. Poc probable.

En les recents jornades del Cercle d’Economia, a Sitges, vaig formular una pregunta a la ministra d’Economia i una altra al cap del govern, tots dos en funcions. Les respostes no van ser gaire encoratjadores. A la ministra, -una tècnica molt solvent però ara ja ben situada en el seu paper de política-, vaig ser tan il·lús de preguntar-li sobre la crisi de les pensions. En línia al tabú en què han convertit el tema, ella va negar la major (l’existència de la crisi) per comentar només que tenia preparada una “bateria de polítiques” que, evidentment, no va especificar.

Al president del govern li vaig preguntar pel tema dels impostos, la gran amenaça d’un govern socialista, sobretot si requereix el suport d’Unidas Podemos. Va formular, també, una resposta escapista, dient que les pujades d’impostos s’alinearien amb el creixement. Una declaració aparentment elegant, però que no vol dir res.

Són dues preses de posició que ens fan témer que poden estar temptats d’intervenir en la situació econòmica amb prou contundència per empitjorar les actuals perspectives. Encara estan a temps de desmentir-nos. Ho veurem d’aquí a quatre anys o menys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.