Opinió

Nova legislatura, quina economia?

Ara és possible que, tot i la falta de majoria absoluta del govern socialista i l’enquistament del problema català com a focus d’incertesa, estiguem a les portes d’una legislatura més aviat normal, que jutjarem d’aquí a quatre anys per moltes coses, però especialment pels resultats econòmics 2019-2023

El cicle elec­to­ral que, de facto, es va ini­ciar amb la moció de cen­sura a Mari­ano Rajoy el 31 de maig i l’1 de juny de l’any pas­sat, s’hau­ria d’aca­bar ben aviat amb la for­mació del nou govern Sánchez i amb la recom­po­sició dels ajun­ta­ments, seguint les dar­re­res elec­ci­ons.

Diem “s’hau­ria d’aca­bar” perquè els nos­tres frag­men­tats repre­sen­tants polítics sem­blen abo­nats a la ines­ta­bi­li­tat i no és segur que, mal­grat les ins­truc­ci­ons del vot popu­lar, s’avin­guin a for­mar governs sufi­ci­ent­ment sòlids que els per­me­tin final­ment posar-se a gover­nar i a refor­mar, objec­tius finals dels pro­ces­sos elec­to­rals. En tot cas, supo­sem que s’impo­sarà el seny i que estem a les por­tes d’una nova legis­la­tura de qua­tre anys.

No em mal inter­pre­tin. Quan no hi ha govern cons­tituït o està en fun­ci­ons ocu­pat en altres coses, molt sovint no el trobo gens a fal­tar. És cert que en aquests casos es poden endar­re­rir cer­tes deci­si­ons o acu­mu­lar-se retards en la trans­po­sició de direc­ti­ves euro­pees, que són actu­al­ment les peces legis­la­ti­ves més impor­tants i amb més efec­tes reals de les que dar­re­ra­ment cam­pen pels but­lle­tins de les corts gene­rals i de l’Estat; però ens evi­tem també mol­tes deci­si­ons i nor­ma­ti­ves inútils, legis­la­des sovint amb fina­li­tats elec­to­ra­lis­tes, que fan la vida ciu­ta­dana i empre­sa­rial més com­pli­cada. En tot cas, no dis­po­sar d’un govern efec­tiu per un llarg període de temps no és cap pana­cea, ajorna algu­nes deci­si­ons econòmiques i genera certa ines­ta­bi­li­tat. Per tant, per­llon­gar exces­si­va­ment aquesta situ­ació acaba no sent posi­tiu.

Ara és pos­si­ble que, tot i la falta de majo­ria abso­luta del govern soci­a­lista i l’enquis­ta­ment del pro­blema català com a focus d’incer­tesa, esti­guem a les por­tes d’una legis­la­tura més aviat nor­mal, que jut­ja­rem d’aquí a qua­tre anys per mol­tes coses, però espe­ci­al­ment pels resul­tats econòmics 2019-2023.

Entrem en aquest nou període gover­na­men­tal en una expansió encara nota­ble, cre­a­dora de llocs de tre­ball, apa­rent­ment enca­mi­nada a un ater­ratge lent i suau, però amb escas­ses pers­pec­ti­ves de solu­ci­o­nar con­sis­tent­ment els grans dese­qui­li­bris de l’eco­no­mia espa­nyola: dèficit estruc­tu­ral, alt endeu­ta­ment, estan­ca­ment de la pro­duc­ti­vi­tat i els deri­vats de l’atu­rada refor­mista, com la crisi de les pen­si­ons.

No és una situ­ació que pugui gene­rar un gran opti­misme, però en una cir­cumstància euro­pea amb crei­xe­ments encara més limi­tats, amb una Itàlia estan­cada, un Regne Unit incert i una França sem­pre espe­rant la seva reforma, no ens podem quei­xar gaire.

S’albira opti­misme.

Les orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals (FMI, UE) i els prin­ci­pals ser­veis d’estu­dis de l’Estat són rao­na­ble­ment opti­mis­tes per al qua­dri­enni 2019-2023. Avui es fan esti­ma­ci­ons d’un alen­ti­ment suau del crei­xe­ment, des d’un 2,2% aquest any, que s’ani­ria reduint cap a l’1,8% i pot­ser a l’1,5% el 2022. Evi­dent­ment, aques­tes pre­vi­si­ons es fan sota les hipòtesis d’un man­te­ni­ment de les actu­als con­di­ci­ons monetàries dol­ces d’expansió quan­ti­ta­tiva i tipus mínims; de seguir comp­tant amb les loco­mo­to­res ame­ri­cana i ale­ma­nya; d’un man­te­ni­ment de la baixa inflació i un preu rao­na­ble del petroli i, sobre­tot, que cap dels ris­cos geo­polítics, començant per les guer­res comer­ci­als i tec­nològiques entre la Xina i els Estats Units exploti.

En l’àmbit domèstic, hi ha una con­dició addi­ci­o­nal perquè aques­tes esti­ma­ci­ons ben­vo­lents s’acom­plei­xin: que el govern sigui més pragmàtic que popu­lista; més lais­sez faire que redemp­tor; més estal­vi­a­dor que mal­gas­ta­dor. Poc pro­ba­ble.

En les recents jor­na­des del Cer­cle d’Eco­no­mia, a Sit­ges, vaig for­mu­lar una pre­gunta a la minis­tra d’Eco­no­mia i una altra al cap del govern, tots dos en fun­ci­ons. Les res­pos­tes no van ser gaire enco­rat­ja­do­res. A la minis­tra, -una tècnica molt sol­vent però ara ja ben situ­ada en el seu paper de política-, vaig ser tan il·lús de pre­gun­tar-li sobre la crisi de les pen­si­ons. En línia al tabú en què han con­ver­tit el tema, ella va negar la major (l’existència de la crisi) per comen­tar només que tenia pre­pa­rada una “bate­ria de polítiques” que, evi­dent­ment, no va espe­ci­fi­car.

Al pre­si­dent del govern li vaig pre­gun­tar pel tema dels impos­tos, la gran amenaça d’un govern soci­a­lista, sobre­tot si reque­reix el suport d’Uni­das Pode­mos. Va for­mu­lar, també, una res­posta esca­pista, dient que les puja­des d’impos­tos s’ali­ne­a­rien amb el crei­xe­ment. Una decla­ració apa­rent­ment ele­gant, però que no vol dir res.

Són dues pre­ses de posició que ens fan témer que poden estar temp­tats d’inter­ve­nir en la situ­ació econòmica amb prou con­tundència per empit­jo­rar les actu­als pers­pec­ti­ves. Encara estan a temps de des­men­tir-nos. Ho veu­rem d’aquí a qua­tre anys o menys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.