opinio

Els efectes de no estalviar

L’estalvi és una variable econòmica complexa d’analitzar. Tant pels motius pels quals se situa en determinats nivells, com pels efectes i conseqüències sobre l’activitat econòmica que té la seva evolució i, en particular, la seva correlació quasi inversa amb el consum i la seva vinculació amb la inversió

A finals del 2018, la taxa d’estalvi dels espanyols (les seves rendes o ingressos totals, menys el consum) va arribar al mínim històric des que es comptabilitza (1964) de manera fiable, amb un 4,9% de la renda disponible. Molt per sota de la mitjana de la zona euro, ara en un 12,1%.

L’estalvi és una variable econòmica complexa d’analitzar. Tant pels motius pels quals se situa en determinats nivells, com pels efectes i conseqüències sobre l’activitat econòmica que té la seva evolució i, en particular, la seva correlació quasi inversa amb el consum i la seva vinculació amb la inversió.

Davant d’una dada com la de l’any passat, ens podem fer dues preguntes: a què és deguda aquesta caiguda, aquest baix estalvi i si això indica un saludable o malaltís comportament dels espanyols; i la segona, si aquest escàs estalvi és relativament positiu o negatiu per a l’economia espanyola, atès el moment del cicle econòmic i les altres variables vinculades (endeutament, inversió, etc.).

Repassem abans els determinants teòrics de l’estalvi. En primer lloc, la hipòtesi keynesiana, el nivell actual de renda: a majors ingressos, més estalvi, i en proporció creixent. Friedman esmenta els “ingressos permanents” com a determinants de l’estalvi, és a dir, la certesa dels ingressos futurs: l’estalvi serà més important si els ingressos futurs estan més assegurats, són més “certs”. Derivat d’això, el grau de previsió de futur determinarà també part del nivell d’estalvi: una societat “despreocupada” o “sobreconfiada” tendirà a estalviar menys. L’evolució prevista de preus i la inflació/deflació també hi pot influir: la propensió a consumir baixa en deflació i puja en inflació i l’estalvi òbviament a la inversa. Finalment, la hipòtesi del cicle vital de Modigliani, segons la qual a cada etapa vital correspon una taxa tendencial d’estalvi: alt estalvi en la maduresa i més consum a l’inici i en la jubilació: la longevitat seria, doncs, un impulsor de baix estalvi.

Probablement, la principal explicació de la caiguda de l’estalvi a Espanya és “la fam de consum” després d’anys durs de crisi en què la tendència era defensiva (més estalvi). Pensem que el consum global de les famílies no ha arribat encara al nivell precrisi. En tot cas, aquest comportament malgastador debilita la posició de moltes famílies just en una perspectiva de desacceleració econòmica i, per tant, de reducció de rendes; i sobretot per les xifres creixents de jubilats en els propers anys en un entorn de sostenibilitat dubtosa de les pensions. Els espanyols han aconseguit reduir de manera important el seu endeutament hipotecari en els anys de recuperació de la crisi, però l’endeutament en crèdit al consum (més onerós) ha crescut quasi un 50% en els darrers tres anys.

Salari baix.

D’altra banda, aquest reduït estalvi també s’explica pel baix nivell salarial de l’ocupació recuperada després de la crisi, per la forta pressió a l’alça que els lloguers exerceixen sobre el consum, per l’efecte “imitació” del consum en tecnologia i lleure i, finalment, per una certa “complaença” o excessiva confiança en les expectatives que l’Estat pugui seguir oferint el mateix nivell de prestacions en educació, sanitat i, com dèiem, pensions.

Si les administracions no volen enviar missatges de dubte sobre l’estat de benestar en el futur, els incentius per estalviar són baixos. Això ens diferencia d’altres països europeus on, a més, la taxa bruta de reposició (pensió inicial sobre el darrer salari) és menys generosa que a Espanya.

Tornem ara a la segona de les qüestions que plantejàvem a l’inici: si un baix nivell d’estalvi és positiu o negatiu, ceteris paribus evidentment, per a l’activitat econòmica. Els estudis empírics sobre la relació entre taxa d’estalvi i el creixement són contradictoris i poc concloents en la causalitat. I menys encara quan distingim entre estalvi familiar, corporatiu i públic.

Avui a Espanya aquesta caiguda de la taxa d’estalvi s’està produint sense recórrer a l’endeutament, per tant, de manera relativament saludable. Aquí potser podem recordar la “paradoxa” de la frugalitat o de l’estalvi, popularitzada per Keynes, segons la qual si el conjunt d’agents econòmics, davant una situació d’alentiment econòmic o de recessió, augmenten el seu estalvi (seria allò instintiu) faran caure el consum, la demanda, la producció i, finalment, les rendes i el mateix estalvi de manera que es retroalimentarà la recessió. Convindria, doncs, estalviar en èpoques d’expansió. Això, moderar l’estalvi prioritzant el consum, és el que es dona ara en l’economia espanyola, fet que afavoreix un aterratge suau. Com tot en economia té dues o més cares: la paradoxa de la frugalitat té un horitzó relativament curt. Si analitzéssim l’economia en clau estructural, atesa la baixa productivitat i les perspectives demogràfiques, hauríem de tornar a repensar si té lògica un comportament tan poc previsor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.