Opinió

Els efectes de no estalviar

L’estalvi és una variable econòmica complexa d’analitzar. Tant pels motius pels quals se situa en determinats nivells, com pels efectes i conseqüències sobre l’activitat econòmica que té la seva evolució i, en particular, la seva correlació quasi inversa amb el consum i la seva vinculació amb la inversió

A finals del 2018, la taxa d’estalvi dels espa­nyols (les seves ren­des o ingres­sos totals, menys el con­sum) va arri­bar al mínim històric des que es comp­ta­bi­litza (1964) de manera fia­ble, amb un 4,9% de la renda dis­po­ni­ble. Molt per sota de la mit­jana de la zona euro, ara en un 12,1%.

L’estalvi és una vari­a­ble econòmica com­plexa d’ana­lit­zar. Tant pels motius pels quals se situa en deter­mi­nats nivells, com pels efec­tes i con­seqüències sobre l’acti­vi­tat econòmica que té la seva evo­lució i, en par­ti­cu­lar, la seva cor­re­lació quasi inversa amb el con­sum i la seva vin­cu­lació amb la inversió.

Davant d’una dada com la de l’any pas­sat, ens podem fer dues pre­gun­tes: a què és deguda aquesta cai­guda, aquest baix estalvi i si això indica un salu­da­ble o malaltís com­por­ta­ment dels espa­nyols; i la segona, si aquest escàs estalvi és rela­ti­va­ment posi­tiu o nega­tiu per a l’eco­no­mia espa­nyola, atès el moment del cicle econòmic i les altres vari­a­bles vin­cu­la­des (endeu­ta­ment, inversió, etc.).

Repas­sem abans els deter­mi­nants teòrics de l’estalvi. En pri­mer lloc, la hipòtesi key­ne­si­ana, el nivell actual de renda: a majors ingres­sos, més estalvi, i en pro­porció crei­xent. Fri­ed­man esmenta els “ingres­sos per­ma­nents” com a deter­mi­nants de l’estalvi, és a dir, la cer­tesa dels ingres­sos futurs: l’estalvi serà més impor­tant si els ingres­sos futurs estan més asse­gu­rats, són més “certs”. Deri­vat d’això, el grau de pre­visió de futur deter­mi­narà també part del nivell d’estalvi: una soci­e­tat “des­pre­o­cu­pada” o “sobre­con­fi­ada” ten­dirà a estal­viar menys. L’evo­lució pre­vista de preus i la inflació/deflació també hi pot influir: la pro­pensió a con­su­mir baixa en deflació i puja en inflació i l’estalvi òbvi­a­ment a la inversa. Final­ment, la hipòtesi del cicle vital de Modi­gli­ani, segons la qual a cada etapa vital cor­res­pon una taxa ten­den­cial d’estalvi: alt estalvi en la madu­resa i més con­sum a l’inici i en la jubi­lació: la lon­ge­vi­tat seria, doncs, un impul­sor de baix estalvi.

Pro­ba­ble­ment, la prin­ci­pal expli­cació de la cai­guda de l’estalvi a Espa­nya és “la fam de con­sum” després d’anys durs de crisi en què la tendència era defen­siva (més estalvi). Pen­sem que el con­sum glo­bal de les famílies no ha arri­bat encara al nivell pre­crisi. En tot cas, aquest com­por­ta­ment mal­gas­ta­dor debi­lita la posició de mol­tes famílies just en una pers­pec­tiva de desac­ce­le­ració econòmica i, per tant, de reducció de ren­des; i sobre­tot per les xifres crei­xents de jubi­lats en els pro­pers anys en un entorn de sos­te­ni­bi­li­tat dub­tosa de les pen­si­ons. Els espa­nyols han acon­se­guit reduir de manera impor­tant el seu endeu­ta­ment hipo­te­cari en els anys de recu­pe­ració de la crisi, però l’endeu­ta­ment en crèdit al con­sum (més onerós) ha cres­cut quasi un 50% en els dar­rers tres anys.

Salari baix.

D’altra banda, aquest reduït estalvi també s’explica pel baix nivell sala­rial de l’ocu­pació recu­pe­rada després de la crisi, per la forta pressió a l’alça que els llo­guers exer­cei­xen sobre el con­sum, per l’efecte “imi­tació” del con­sum en tec­no­lo­gia i lleure i, final­ment, per una certa “com­plaença” o exces­siva con­fiança en les expec­ta­ti­ves que l’Estat pugui seguir ofe­rint el mateix nivell de pres­ta­ci­ons en edu­cació, sani­tat i, com dèiem, pen­si­ons.

Si les admi­nis­tra­ci­ons no volen enviar mis­sat­ges de dubte sobre l’estat de benes­tar en el futur, els incen­tius per estal­viar són bai­xos. Això ens dife­ren­cia d’altres països euro­peus on, a més, la taxa bruta de repo­sició (pensió ini­cial sobre el dar­rer salari) és menys gene­rosa que a Espa­nya.

Tor­nem ara a la segona de les qüesti­ons que plan­tejàvem a l’inici: si un baix nivell d’estalvi és posi­tiu o nega­tiu, cete­ris pari­bus evi­dent­ment, per a l’acti­vi­tat econòmica. Els estu­dis empírics sobre la relació entre taxa d’estalvi i el crei­xe­ment són con­tra­dic­to­ris i poc con­clo­ents en la cau­sa­li­tat. I menys encara quan dis­tin­gim entre estalvi fami­liar, cor­po­ra­tiu i públic.

Avui a Espa­nya aquesta cai­guda de la taxa d’estalvi s’està pro­duint sense recórrer a l’endeu­ta­ment, per tant, de manera rela­ti­va­ment salu­da­ble. Aquí pot­ser podem recor­dar la “para­doxa” de la fru­ga­li­tat o de l’estalvi, popu­la­rit­zada per Key­nes, segons la qual si el con­junt d’agents econòmics, davant una situ­ació d’alen­ti­ment econòmic o de recessió, aug­men­ten el seu estalvi (seria allò ins­tin­tiu) faran caure el con­sum, la demanda, la pro­ducció i, final­ment, les ren­des i el mateix estalvi de manera que es retro­a­li­men­tarà la recessió. Con­vin­dria, doncs, estal­viar en èpoques d’expansió. Això, mode­rar l’estalvi pri­o­rit­zant el con­sum, és el que es dona ara en l’eco­no­mia espa­nyola, fet que afa­vo­reix un ater­ratge suau. Com tot en eco­no­mia té dues o més cares: la para­doxa de la fru­ga­li­tat té un horitzó rela­ti­va­ment curt. Si ana­litzéssim l’eco­no­mia en clau estruc­tu­ral, atesa la baixa pro­duc­ti­vi­tat i les pers­pec­ti­ves demogràfiques, hauríem de tor­nar a repen­sar si té lògica un com­por­ta­ment tan poc pre­vi­sor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.