Llibres

IRENE SOLÀ

ESCRIPTORA

“Cap dels personatges es comporta com ho faria jo”

L’escriptora més contenta del món
Ara mateix, Irene Solà (Malla, 1990) deu ser l’autora més contenta del panorama literari català, sobretot venint com venim d’un estiu en què ha liderat el rànquing de vendes de ficció amb la seva darrera novel·la, ‘Canto jo i la muntanya balla’ (premi Anagrama). Diu que l’acompanya la sort, però és evident que la bona estrella ha d’anar per força de bracet amb l’esforç i el talent quan acumules tres llibres publicats i tres premis rebuts. L’Amadeu Oller va distingir el 2012 el seu poemari ‘Bèstia’ (publicat per Galerada) i el Documenta va premiar el 2017 la seva novel·la anterior, ‘Els dics’ (publicada per L’Altra Editorial). I tot això, tal com ella explica amb el mateix entusiasme que impregna la seva manera d’escriure, venint d’una família de pagès sense cap altre precedent familiar literari.
Encara que el procés d’anar rellegint és molt important, jo gaudeixo molt del començament de les idees
L’originalitat no és una cosa que busquis. No et planteges “Vinga, ara faré una novel·la original”

‘Canto jo i la muntanya balla’, la seva segona novel·la, ha liderat aquest estiu el rànquing de vendes de ficció en català després de guanyar el premi Anagrama. Tercer llibre publicat i tercer premi.

Aquesta és una bona manera de començar la temporada i potser de centrar-se en el seu nou projecte literari, tot i que vostè és una persona involucrada en moltes iniciatives culturals. La darrera, col·laborar en l’organització d’una exposició prehistòrica.
Sí, es tracta d’una exposició a Celrà a partir d’unes molars de mamut trobades a la Vall de Bianya. Després aniré a fer una residència d’escriptura als Estats Units, on treballaré en la propera novel·la.
La seva novel·la anterior, ‘Els dics’, va guanyar el premi Documenta, que cada any distingeix les autores de menys de 35 anys. A aquells aspirants a publicar que ens estiguin llegint o escoltant, què els diria? Hi ha una edat ideal per començar?
És molt relatiu. Cadascú ha de tenir el seu ritme i les seves energies. Escriure és fantàstic, també a vegades dificultós i complicat. Però, sobretot, és molt divertit. Per tant, s’ha d’escriure pensant sempre això.
No sempre és fàcil reunir el respecte de la crítica i el reconeixement del públic. Què és millor?
No en tinc ni idea. Jo penso que cal escriure, treballar i ser honest amb el que et vingui de gust investigar i escriure. És el que he procurat fer jo; en el meu cas, sense un ritme de producció concret. Tinc la sensació que cada projecte requereix la seva energia i els seus tempos. Per exemple, em va sorprendre la manera com es va construir Canto jo i la muntanya balla. La vaig començar a preparar mentre estava acabant de polir Els dics, una novel·la que em va ocupar molt de temps. Encara que el procés d’anar rellegint és molt important, jo gaudeixo molt del procés més primerenc, del començament de les idees, d’anar obrint portes a totes les possibilitats que t’ofereixen aquestes idees. De tant que m’interessava investigar els temes d’Els dics, això gairebé em va envair el dia a dia i no podia parar d’escriure.
A ‘Canto jo i la muntanya balla’, confirma un aspecte molt difícil, el de l’originalitat. L’altre dia, rellegint-ne una crítica, vaig veure que s’hi citava una piulada molt divertida. El tuitaire comentava: “Si vols que et digui la veritat, no sabria dir-te de què va, però m’ha encantat.” Aquest és un dels secrets de la novel·la, que sigui difícil de classificar?
L’originalitat no és una cosa que busquis. No et planteges “Vinga, ara faré una novel·la original”. M’interessaven un seguit de temes per anar-los treballant, com les veus narratives, les diverses capes de la història. Volia llegir sobre processos judicials per bruixeria, volia saber més coses sobre les dones d’aigua. També sobre les pluges d’animals, que són fenòmens que es donen. I com més investigues, més coses per investigar trobes. I així, progressivament, vaig anar construint el que seria la novel·la.
Som entre Camprodon i Prats de Molló, en un lloc imaginari anomenat Matavaques, i en el primer capítol aquesta originalitat ja es manifesta amb una veu narrativa sorprenent: parlen els núvols que tronen i plouen.
Una de les primeres idees que van aparèixer a l’hora de posar-m’hi, és que volia mirar-me el territori, aquest tros de món, fixar-me en la mirada, en la perspectiva i en la subjectivitat narrativa de tots aquells que hi viuen, que hi han viscut o que hi passen. I quan dic “tots”, vull dir tots. Les persones, però també els núvols, els cabirols, els fantasmes...
La llista és llarga: les espores dels bolets, els gossos, els ossos, la muntanya, els personatges mitològics... I la gent, és clar. Amb una idea que es va repetint al llarg de tot el relat: la naturalesa, igual que l’espècie humana, pot ser molt amable, però també pot ser terrible.
Sí, aquests núvols que pedreguen en el primer capítol –que és el primer que vaig escriure– no només pedreguen, sinó que llampeguen i maten una persona. Aquesta mort, i la mort en general, té una presència constant en la novel·la, però no com el final de tot, com una tragèdia i prou, sinó com una part més de la vida. A la muntanya tot continua endavant. Pocs segons després de la mort, els arbres, els cabirols, tots els que habiten el mateix espai, continuen fent la seva.
Per això troba tan important aprofundir en els personatges, però també descriure bé el paisatge que els envolta. En un moment determinat, per exemple, fa servir la muntanya nevada per descriure el silenci absolut.
Sí, és el paisatge explicat des de moltes mirades diferents. Des dels ulls de la senyora que diu que abans sí que nevava de veritat fins al cabirol que es troba per primera vegada a la seva vida amb una persona.
Vostè és molt viatgera; ha viscut a Islàndia i Anglaterra, i ara, com acaba de dir, prepara una estada als Estats Units. Aquí volia explorar una zona propera, però que desconeixia, el Pirineu gironí. Va necessitar una certa documentació i un bon treball de camp.
Sí, vaig decidir anar a fer una recerca d’un territori que coneixia, però no gaire. Això implicava moltes coses: llegir molt, caminar i voltar per la zona, picar portes i parlar amb gent.
“Aquí les botigues tanquen quan hi ha «enterro»”, diu un dels personatges, que potser és vostè mateixa.
En tots els personatges hi ha una mica de mi, però cap d’ells es comporta exactament com ho faria jo. En el cas concret d’aquest visitant, es troba un poble una mica inhòspit, on s’acaba de morir una persona, i gairebé infligeix una certa crueltat en el seu comportament. Les mirades no són mai innocents. Una mirada pot ser molt problemàtica si no s’adona del que passa veritablement.
Al final, la gent que viu en un entorn natural més difícil experimenta les mateixes emocions que la gent que viu a la ciutat.
És veritat que la muntanya propicia que passin altres coses, no necessàriament millors ni tampoc més difícils. Jo soc de pagès; Malla és un poble de 200 habitants. He viscut tota la vida en un entorn rural, que no vol dir necessàriament natural. M’interessa molt escoltar les veus de les persones que es relacionen diàriament amb aquest entorn. Que no es miren el paisatge de lluny, sinó que hi estan ficades a dins. És per això que tinc aquest interès a reflectir com més mirades possibles millor.
Sense oblidar el món animal. Des de la gossa juganera fins a l’os perillós. Des d’un punt de vista animalista, aquesta també és una obra molt moderna.
Per això les històries del gos i del cabirol s’expliquen des de la seva perspectiva. Tothom percep el món a la seva manera: un gos no l’entén igual que un bolet. És aleshores quan s’obre un ventall imaginatiu de perspectives i de llenguatge. I si fem un pas més, ens adonem que, de fet, totes les històries que ens han explicat tenen una agenda al darrere i un narrador propi, més o menys evident. És molt clar pel que fa a les bruixes i a les dones d’aigua, la història de les quals mai és explicada per elles mateixes en els processos judicials documentats tal com ens han arribat.
Dones que, malgrat el que van passar, riuen molt.
Els dono una veu perquè el que ens ha arribat està escrit a mà pels mateixos senyors que les van agafar, les van torturar i les van assassinar. En la novel·la procuro que siguin elles les que expliquin la seva història, donar-los el regal d’haver sobreviscut en el sentit de riure’s d’allò que els van fer i de qui els ho va fer. Se’n riuen perquè cap d’ells és aquí i elles sí.
La història no sempre l’han d’escriure els torturadors. Tornant a la muntanya, la gent que hi viu potser necessita protegir-la dels forasters...
Jo no hi he trobat mai hostilitat, al revés. A la gent normalment li agrada poder explicar les seves històries, que te l’escoltis i que donis valor a la seva perspectiva.
Quan s’acosta a aquest món, combina la màgia dels personatges i l’escenari amb un to realista. Per exemple, quan situa la trama en un bar. Trobo que descriu de manera admirable la tristesa que pot arribar a representar treballar en un bar, talment com si vostè hi hagués treballat.
Jo no entenc el bar com un escenari trist...
Una mica desolador, sí. Perquè en Jaume sembla que ni tan sols disfruta podent beure les cerveses que vol...
Però sí que troba un cert benestar, per exemple, en la relació amb la cambrera i en el fet de poder cuinar només per a tots dos. En la relació d’en Jaume amb aquest bar, hi ha moltes capes. Arrossega el pes d’una pena molt gran, però també és un personatge exageradament creatiu. Cada vegada que algú li pregunta qui és o d’on ve, s’inventa una història nova. Diu que és un parent de l’os, que els seus pares el van fer de neu... Pateix molt, però també té molta llum.
És veritat que el personatge té un pòsit que compensa amb altres facetes. Vostè ens parla d’una història amb moltes faules, amb mitologia, però tot gira al voltant d’una tragèdia familiar que al final ens està parlant del dolor que provoca no dir-se les coses.
Per sota d’aquestes veus i perspectives, hi ha la història principal, que jo entenc com un riu subterrani o una vena que anem descobrint a través de totes les altres mirades. La història d’una família marcada per dues morts tràgiques a dalt d’aquesta muntanya: la mort del pare i la d’un dels fills o germà. Dues morts que condicionen per sempre més la manera d’entendre el món de tots els altres personatges. Per tant, hi ha un costat trist al voltant de la família, però també l’altre costat, el de la supervivència. Els que poden tiren endavant, i quan dic “els que poden”, no vull dir només els que estan vius, sinó que tothom qui pot troba punts de fabulació, alegria o felicitat com a contrapès d’aquesta balança en què no sempre la mort és la més cruel. La vida també pot ser optimista i cruel.
Vostè és una creadora que dona tanta importància a la narració com a la poètica. En algun capítol de la novel·la s’hi inclouen poemes. Un dels quals, amb el vers que dona títol a la novel·la. Un dels personatges, però, adverteix que els poemes no s’han d’explicar. La poesia no s’ha d’explicar i les novel·les sí?
M’ho vaig passar molt bé escrivint aquest capítol, perquè els poemes que recita l’Hilari no són meus, sinó d’ell. Em poso a la seva pell i em dono la llibertat absoluta d’escriure els poemes que ell escriuria. Per això l’Hilari diu que la seva poesia no s’ha d’explicar. Jo penso que es pot parlar de tot i alhora que no cal parlar de res. És molt interessant veure com cada lector en fa la seva lectura i troba i estira els fils que més li interessen en cada poemari o en cada novel·la. Però també és molt divertit i interessant quan apareixen moments d’intercanvi i de conversa al voltant del fet creatiu o del resultat.
Anem acabant. En la darrera Setmana del Llibre en Català, el sector editorial va aportar dades positives: la facturació ha crescut un 1% en relació amb el 2018. Vendre sempre és bo. Es planteja arribar a viure de la literatura o viure d’alguna altra feina que li doni la llibertat necessària per escriure?
M’ho hauré d’anar plantejant. Les dues opcions són vàlides: viure de la literatura o escriure al marge d’una altra feina. El que compta és poder triar la manera com vols entendre la literatura. La llibertat de triar-ho. D’aquí a uns anys, sabrem què he triat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.