Sí, com tots els pro­ces­sos men­tals, i el desig i el plaer ho són, resul­ten del tre­ball del nos­tre cer­vell. Ten­dim a pen­sar que s’ori­gi­nen en altres parts del nos­tre cos. Ara bé, passa que, com quan aca­ri­ciem algú, pen­sem que el tacte és a la nos­tra mà, i en rea­li­tat és una per­cepció cere­bral. La prova més clara què això és així, la tenim en els ampu­tats que con­ti­nuen sen­tint la mà que ja no tenen. Encara és un mis­teri per què suc­ce­eix això.

És una manera cor­recta de dir-ho. Però jo pre­fe­reixo una relació cir­cu­lar, com el peix que es mos­sega la cua. El desig porta al plaer, i com més gran és el plaer, més moti­vació, o desig, tens.

Sí, d’una banda, dopa­mina i, d’una altra banda, endor­fi­nes i ence­fa­li­nes, opi­a­cis endògens.

Feli­ci­tat és un terme no científic. Per tant, la defi­nició de feli­ci­tat és sub­jec­tiva i pot ser ambi­gua. Jo mai faria ser­vir el mot feli­ci­tat en un relat científic. Inter­preto que la gent parla de feli­ci­tat en moments d’eufòria emo­ci­o­nal molt inten­sos i que, afor­tu­na­da­ment, no duren gaire, perquè no hi hau­ria cos que ho pogués resis­tir. Pre­fe­reixo el terme benes­tar, que és un estat més per­ma­nent. En aquest sen­tit el desig és un bon aliat, perquè és una moti­vació. Però també és molt impor­tant estar en dis­po­sició de satis­fer-lo, perquè la moti­vació es torna un sen­ti­ment nega­tiu quan no tens manera de cana­lit­zar-la. La set seria ter­ri­ble sense tenir aigua.

Estem edu­cats en codis morals (la Bíblia i l’Alcorà, ho són) que sovint pre­sen­ten les satis­fac­ci­ons de les moti­va­ci­ons com a coses peca­mi­no­ses, inde­sit­ja­bles mol­tes vega­des. És la ide­o­lo­gia cul­tu­ral mora­lista la que fa que les moti­va­ci­ons biològiques esti­guin molt lli­ga­des a allò que Ovidi ano­mena inqui­e­tuds o pre­o­cu­pa­ci­ons. Però des del punt de vista biològic l’únic que podria ser pecat o nega­tiu és fer abús dels pla­ers. Les dro­gues són un tipus d’abús que per­ju­di­quen el cer­vell.

Jo soc pro­fes­sor d’un màster de la UAB de neu­romàrque­ting, al qual cada anys s’ins­cri­uen alum­nes de tot el món, fet que vol dir que interessa prou perquè les empre­ses esti­guin dis­po­sa­des a inver­tir en la for­mació dels seus tre­ba­lla­dors. Allà ense­nyo com fun­ci­o­nen els sen­tits, perquè al final el món del màrque­ting és el de les per­cep­ci­ons. I em sap greu dir-ho perquè sem­bla que em tiro pedres al meu ter­rat però un bon pro­fes­si­o­nal del màrque­ting no neces­sita saber com fun­ci­ona el cer­vell per apli­car tècni­ques que fun­ci­o­nin. Passa com amb la neu­ro­e­du­cació o la neu­ro­e­co­no­mia, que ara s’han posat tant de moda: no cal saber com fun­ci­ona el sis­tema nerviós per ser un bon edu­ca­dor o eco­no­mista.

Jo no dic que no reforci els seus conei­xe­ments, però no podem enga­nyar la gent fent-li pen­sar que amb aquest conei­xe­ment el seu ren­di­ment millo­rarà espec­ta­cu­lar­ment. Els experts fa molts anys que apli­quen tècni­ques i saben què fun­ci­ona i què no. Nosal­tres el que podem dir és per què. Per què una classe emo­tiva es recorda més? Doncs perquè allò emo­tiu fa que s’alli­be­rin unes hor­mo­nes que s’ano­me­nen cor­ti­sol i adre­na­lina, que acti­ven l’hipo­camp on hi ha unes neu­ro­nes que for­men la memòria. És bo saber-ho però no aporta res als bons pro­fes­sors que ja ho feien.

Està demos­trat que men­tre dor­mim la infor­mació es rees­truc­tura i fa que coses que et balla­ven al cap aca­bin tenint sen­tit. No se sap si és el mateix meca­nisme que ens fa crear coses noves per la via de con­nec­tar idees dife­rents, però és una hipòtesi que jo apunto en aquest lli­bre, perquè tinc la intuïció que és així. Ens pas­sem el dia ficant infor­mació al cer­vell i durant la nit és pro­va­ble que es facin con­ne­xi­ons i que ens arribi l’espurna de la cre­a­ti­vi­tat i ens des­per­tem pen­sant fal­sa­ment que ens ha cai­gut del cel.

El prin­ci­pal és com el cer­vell crea la consciència. La consciència és un estat de la ment, però no se sap com es crea aquest món per­cep­tiu. I penso que el nos­tre cer­vell no ha evo­lu­ci­o­nat prou per enten­dre el canvi de la matèria objec­tiva a la ima­gi­nació sub­jec­tiva. Per no tenir, no tenim ni una hipòtesi.

Consciència en el mateix sen­tit que la consciència humana, de moment, no. Si ni nosal­tres sabem què és ni com es crea com podríem arri­bar a imple­men­tar-la en un enginy? Ara, memòria, per­cep­ci­ons i reac­ci­ons, és clar, però no de manera cons­ci­ent com els humans.