Jo crec que som corredors de fons. Tenir molt aguant. I també, lògicament, la passió pel disseny gràfic.

La passió pel dibuix. El llapis, el tinc sempre a la mà, des que recordo. És una via d’expressió molt pròpia, molt meva. I després a l’Escola Massana vaig descobrir les tipografies, els colors, em va apassionar el cartellisme i durant molts anys ens vam dedicar a fer cartells. A l’inici de Cèl·lula hi havia èpoques en què fèiem un cartell o dos a la setmana.

La nostra va ser com una generació de transició. La generació anterior encara treballava amb taules de dibuix i nosaltres vam ser els primers a tenir una carrera totalment digital. Ja teníem el Mac com a assignatura i de fet ens contractaven perquè per generació era més fàcil treballar.

Jo crec que es dissenya amb el cap, igual que l’economia no es fa amb l’Excel. Però no es pot negar que hi ha hagut un canvi de velocitat brutal, treballem molt més ràpid. També tenim molts més recursos i podem buscar imatges a qualsevol proveïdor del món.

Sabem que la forma en què veiem les coses està molt vinculada a com se senten. En aquest sentit, els dissenyadors ajudem a trobar l’aura de les coses. Però no hem d’oblidar mai la funcionalitat. Els dissenyadors treballem perquè la gent funcioni millor. Hi ha una part d’organitzar la informació perquè sigui més fàcil arribar-hi i entendre-la. I passa en qualsevol camp. I mai funcionarà igual un logo dissenyat per qualsevol persona que un de dissenyat per un professional.

El més important és que el producte de disseny funcioni i després és cert que la gent busca una certa singularitat. El que cal és trobar un equilibri entre la part artística i la funcional. Nosaltres fem servir eines que fan servir els artistes i fem servir el llenguatge visual, amb els seus adjectius i els seus complements directes, indirectes... però al final quan fem la portada d’un llibre el que és important és que s’entengui perfectament. El que fem és dissenyar un món millor, que les coses estiguin més ben fetes, i això dona molt valor a la societat.

No sempre. Un exemple clar d’aquest reconeixement és l’Ajuntament de Carmena. Va posar un director creatiu que treballava sobre la imatge de la ciutat i van fer uns cartells espectaculars, fins al punt que la gent els robava i se’ls emportava a casa. Aquesta connexió entre públic i empresa s’aconsegueix quan hi ha una feina darrere. Jo crec que una marca de ciutat no s’aconsegueix per un logo. Si hi ha una indústria creativa se li ha de donar valor perquè et pot diferenciar. N’hi ha força exemples a Catalunya, a Vic, on hi ha els millors estudis de disseny de Catalunya. Hi ha d’haver algú que creï l’imaginari de la ciutat perquè, com s’ha vist també a Barcelona, la indústria creativa marca el caràcter de la ciutat.

Sensibilitat i mètode. Jo diria que el 60% hauria de ser metodologia; el 20%, sensibilitat artística, i, finalment, un 5% que és la gràcia que fa que el teu producte sigui diferent.

Un dels més importants per a mi va ser el logo de la TUS, l’empresa de Transports Municipals de Sabadell. També el de Descobrir Catalunya. I les portades dels llibres, que són feines molt àgils, divertides. Seria com els antics cartells.

El verd, de sempre.

Moltes coses. És un color càlid. Amb una càrrega simbòlica molt alta i que molaria que deixés de ser un símbol perquè voldria dir que els nostres problemes com a país s’han solucionat.

Ho havia pensat en algun moment però estic arrelat a la ciutat, on fa poc hem creat amb uns amics Puraceba, per remoure el sabadellenquisme.