opinio

L’economia catalana, un balanç a principis del 2020

Segons la mitjana dels tres primers trimestres del 2019, el creixement anual se situa en un 2,1%, contra el 2,6% assolit el 2018. No obstant això, l’increment intertrimestral del PIB del tercer trimestre de l’any (del 0,4%), que és el que reflecteix la dinàmica més recent, continua sent el doble de la mitjana de la zona euro

El 2019 l’economia catalana ha mantingut una dinàmica de creixement més alentida que el 2018. Segons la mitjana dels tres primers trimestres del 2019, el creixement anual se situa en un 2,1%, contra el 2,6% assolit el 2018. No obstant això, l’increment intertrimestral del PIB del tercer trimestre de l’any (del 0,4%), que és el que reflecteix la dinàmica més recent, continua sent el doble de la mitjana de la zona euro.

Amb vista al 2020, tot apunta que l’economia es continuarà desaccelerant de manera moderada, per bé que els resultats dependran en bona mesura del gir que puguin prendre les tensions proteccionistes que estan afectant el comerç mundial i també de l’impacte de la sortida del Regne Unit de la UE. Catalunya és una economia molt oberta al comerç internacional i això la fa especialment sensible a aquests esdeveniments. Fins ara el balanç exterior que acumula la nostra economia és molt positiu, amb un superàvit comercial del 12,2% del PIB el 2018, quan els anys previs a la crisi aquest superàvit era tan sols del 3,3%. Les exportacions de béns i el turisme han estat els dos factors clau que expliquen aquests resultats, si bé és cert que el balanç dels mercats exteriors s’ha vist afavorit pels guanys de competitivitat derivats de la devaluació salarial de l’economia, i també per la moderació de les importacions.

Per la seva part, la demanda interna ha evolucionat comparativament de manera més moderada. Així, mentre que en termes reals el PIB ja supera des del 2016 els nivells previs a la crisi, la demanda interna globalment encara hi està per sota, si bé amb resultats molt diferents entre els seus components. D’una banda, la despesa en consum de les administracions públiques és molt superior a la dels anys precrisi (més d’un 19%), pel paper estabilitzador de la despesa pública. També és superior la inversió en béns d’equipament i altres béns (més d’un 8%), una inversió que continua creixent a bon ritme fins al tercer trimestre del 2019 i és un bon senyal de la confiança empresarial. En canvi, la inversió en construcció, tot i que presenta resultats positius els darrers anys, encara està el 2019 un 45% per sota del 2007. També hi està per sota la posició del conjunt de la despesa en consum de les llars (un 4%) i, si es té en compte l’augment experimentat per la població, el desfasament per capita en relació amb el 2007 arriba al 9%. En aquesta situació caldria esperar un marge de creixement del consum privat superior a l’actual, però això no està succeint perquè la capacitat de consum està limitada pel retrocés dels ingressos salarials a causa del fet que hi ha menys llocs de treball que abans de l’inici de la crisi i perquè el nivell salarial és inferior, especialment per l’augment del treball a temps parcial i la precarietat laboral.

D’ençà del 2014 l’economia catalana està generant ocupació i en el darrer any, 2019, els resultats en aquest sentit han estat especialment positius tot i la desacceleració de l’economia. Però, malgrat els sis anys consecutius de creació de llocs de treball, no s’han pogut recuperar els nivells que hi havia abans de la crisi, perquè molts d’aquests llocs de treball van desaparèixer per l’enfonsament del sector de la construcció, que era molt intensiu en mà d’obra i va atreure molta població immigrada. La previsió d’una nova desacceleració de l’economia el 2020 farà més difícil mantenir el ritme de creació d’ocupació, quan d’altra banda l’important augment de la població activa durant el 2019 ha ampliat la població que s’incorpora al mercat de treball i ha frenat la reducció de l’atur.

Taxa d’ocupació.

Però la visió del mercat de treball no es pot fer sense tenir en compte que actualment Catalunya té una taxa d’ocupació (% d’ocupats en relació amb la població en edat de treballar) similar a la de la mitjana de la zona euro. No és per tant el volum relatiu d’ocupació el problema més greu que ens diferencia de la Unió Europea, sinó més aviat la seva menor remuneració i també les menors prestacions socials que rep la població. I aquí és on entra en joc la nostra capacitat d’apostar per una economia més competitiva vinculada a millores de productivitat (i no tant a baixos costos), que possibiliti una ocupació de més qualitat i més ben remunerada, al mateix temps que es cobreixen les necessitats de la població amb més dificultats econòmiques.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.