opinio

La gran reforma pendent

Les reformes són, doncs, insuficients i esbiaixades: insuficients perquè es fa el mínim per a acontentar la UE i esbiaixades perquè carreguen tot el cost d’ajust sobre la massa de la població (com ara la reforma laboral del 2012 i la de pensions del 2011 i el 2013) i no els oligopolis, que llasten la competitivitat del país

A la UE hi ha irritació vers els països del sud d’Europa: com indica l’ex-eurodiputat Ramon Tremosa al seu llibre Què fan els bancs centrals, sembla que al sud només fan reformes quan puja la prima de risc –com Espanya entre el 2011 i el 2013. Les reformes són, doncs, insuficients i esbiaixades: insuficients perquè es fa el mínim per a acontentar la UE i esbiaixades perquè carreguen tot el cost d’ajust sobre la massa de la població (com ara la reforma laboral del 2012 i la de pensions del 2011 i el 2013) i no els oligopolis, que llasten la competitivitat del país. Així, a diferència de països com ara Irlanda i Finlàndia (que també van patir una forta crisi el 2008), la recuperació d’Espanya no passa per més productivitat sinó per davallades salarials, retallades a l’estat del benestar i diners barats del BCE.

N’hi ha molts, d’exemples. Els dos monopolis (entre 80% i 95% privats) de transport de gas (Enagás) i electricitat (Red Eléctrica) tenen rendibilitats altíssimes: els darrers tres anys Red Eléctrica va presentar una rendibilitat financera (ROE) del 22,2% i Enagás, del 17,9%, quan la mitjana a l’Íbex 35 és 12%. Això es deu a ingressos regulats per l’Estat que paguem entre tots, ja que els peatges suposen gairebé el 50% del rebut de la llum i el gas. Alhora, entre el 2014 i mitjan 2019 les grans elèctriques (Iberdrola, Endesa, Naturgy) han estat sancionades amb multes de 54 milions d’euros per alteracions dels preus i abusos de mercat, però cap d’aquestes sancions no s’ha fet encara efectiva.

Un altre exemple és Aena, un monopoli 49% privat que gestiona gairebé tots els aeroports espanyols i n’obté un ROE del 22,3%, principalment per l’aeroport del Prat (malgrat que, sospitosament, des del 2014 ha deixat de publicar comptes individuals dels aeroports). Amb la seva política centralitzada de tarifes, la seva insuficient inversió en infraestructures a l’aeroport del Prat (el primer de l’Estat, i tercer d’Europa, com a destinació primària), la seva deixadesa en la gestió dels conflictes que provoca la saturació que en resulta i el seu favoritisme en l’assignació de slots i espais comuns cap al grup IAG (Iberia, BA, Vueling), Aena perjudica notòriament els interessos de Catalunya i els d’altres competidors aliens a IAG.

O podem parlar de telecomunicacions. Des que cap al 2014 el mercat va quedar en mans de tres grans operadores (Movistar, Vodafone i Orange, que acaparen el 77,3% dels ingressos minoristes, el 89,8% de les línies de banda ampla i el 79,8% de les línies mòbils), la política de tarifes ha estat clarament inflacionista: el resultat ordinari net del darrers tres anys és el 50% del valor afegit brut (quan la mitjana és menys de 25%). En el seu moment van ser sancionades per la CNMC però la sanció, com tantes altres, ha estat posteriorment anul·lada pel Tribunal Suprem.

Podríem seguir amb molts altres exemples: les grans constructores, beneficiàries dels macrocontractes d’obra pública i del negoci rodó de la construcció de l’AVE (que l’Estat no ha aturat ni en el pitjor moment de la crisi); la banca minorista, receptora del rescat bancari i controlada al 80% pels cinc grans grups bancaris espanyols, que a Espanya continua oferint el crèdit més car dels grans països de la UE; les farmacèutiques, que s’han oposat, fins ara amb èxit, al procediment de subhasta per a la compra pública de medicaments recomanat per l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal)... N’hi ha per a escriure un llibre.

Tot plegat revela un Estat capturat per interessos oligopolístics. Ja el 1994 Mario Conde (ni independentista ni d’esquerres) va escriure a El sistema que, a l’Estat espanyol, només li preocupen la banca, les utilitats (elèctriques, telefòniques) i les constructores –totes, activitats que depenen del BOE i poden reciprocar els polítics i funcionaris afins. En aquest context cal veure la inoperància dels tribunals espanyols per condemnar les clàusules sòl i altres pràctiques bancàries abusives o la indulgència del Suprem fins que instàncies europees hi van intervenir. Aquest mateix tribunal entre l’1 de gener del 2018 i el 31 de gener del 2019 va anul·lar el 18,5% i rebaixar el 63% de les sancions per pràctiques restrictives de la competència que va examinar.

Sembla ingenu esperar que aquest Estat controli efectivament les seves pròpies males pràctiques. L’esperança en entrar a la UE era precisament imposar un marc institucional de més qualitat, i la de l’independentisme és en el fons el mateix. Per la via que sigui, però, la creació d’un entorn competitiu igual per a tothom i que protegeixi el consumidor és la gran reforma pendent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.